El cinema fantàstic i de terror continua demostrant el seu bon estat de salut gràcies a l'aportació de directors joves com el senyor Ari Aster, qui, amb "Hereditary" (2018), signa el seu primer i excel·lent llargmetratge.
Comença com un melodrama familiar, molt ben interpretat per Toni Collette, per derivar ben aviat cap al terror més absolut. Com que el film va revelant de mica en mica la substància del misteri que amenaça la ja no gaire alegre llar dels Graham, només diré que l'esquema argumental té més d'un precedent il·lustre i, fins i tot, s'assemblaria a molts títols del gènere si no fos per l'habilitat i elegància amb què Aster combina els elements de la trama, situant-nos al bell mig d'un malson en què no hi ha un protagonista clar ni cap certesa que ens permeti refugiar-nos de l'allau de situacions terribles i d'idees i imatges pertorbadores, tanmateix fascinants algunes d'elles, com el món en miniatura que fabrica la mare en el seu taller i que contribueix a diluir el context quotidià en una atmosfera de conte gòtic i a assenyalar metafòricament la insignificança d'uns personatges manipulats per forces d'origen sobrenatural i més aviat malèfic.
Fa patir molt però no us queixeu que d'això es tracta.