PÁGINAS DEL LIBRO DE SATÁN

Recollint sens dubte la influència de Griffith i de la seva monumental "Intolerancia" (1916), Carl Theodor Dreyer va realitzar, el 1920, "Páginas del libro de Satán", un títol interessantíssim que recull moltes de les seves obsessions temàtiques i que demostra una vegada més el seu talent narratiu.

Com el film del mestre nord-americà, el títol de Dreyer es divideix en quatre episodis situats en diversos moments de la Història. El fil conductor és la presència de Satanàs, obligat per Déu a temptar els humans, la qual cosa pot reduir la seva condemna només si troba una ànima pura que resisteixi els seus xantatges.

L'Àngel Caigut s'ho munta fatal i tria víctimes febles d'esperit, atretes per les persones a qui acabaran traint i, a més, influenciades per grups de malfactors, ja siguin els fariseus en l'episodi de Jesús i la traïció de Judes, sobradament coneguda, els inquisidors en l'Espanya del segle XVI, els revolucionaris en el regnat del Terror en la França del 1793, o els comunistes en l'episodi més contemporani, ambientat en la guerra civil finlandesa l'any 1918.

L'episodi de Jesús és una successió de composicions pictòriques molt belles, un pèl estàtiques. També en l'episodi sobre la Inquisició, Dreyer demostra el seu talent per a la composició dels plans. A diferència del seu film sobre Joana d'Arc, predominen els plans generals; no obstant això, també empra el primer pla (de fet, un primer pla obre i tanca el film), amb intel·ligència i gran eficàcia dramàtica. Aquest episodi, que anticipa posteriors denúncies sobre el fanatisme religiós (a "La pasión de Juana de Arco" o "Dies Irae"), és el més divertit: les escenes del capellà libidinós flagel·lant-se davant de la figura de la seva estimada haurien entusiasmat Buñuel; i el moment en què ella resa i la llum natural il·lumina el crucifix prefigura els millors moments d'"Ordet"; de fet, el treball sobre la llum és impressionant, sobretot en aquest episodi i el de la Revolució Francesa.

Els revolucionaris són lletjos i traïdors i els nobles són honestos i valents. Maria Antonieta apareix com una heroïna en els seus dies d'empresonament a la Conciergerie (quan Dreyer va ser contractat per la Société Genérale des Films per fer una pel·lícula sobre alguna heroïna nacional, la darrera reina de França era una de les tres opcions -Catalina de Mèdici era la tercera-).

Maniqueismes a banda, aquest fragment és el més atrevit des del punt de vista narratiu. Inclou un moviment de càmera semblant a un travelling subjectiu quan les aristòcrates entren a la taverna i un curiós muntatge paral·lel entre l'escena en què el plebeu gosa declarar el seu amor a la filla de la comtessa i una altra en què uns nens, imitant els adults, jutgen un gat i el condemnen a la guillotina. Evidentment, el plebeu és rebutjat per l'aristòcrata; Dreyer emfatitza la separació insalvable entre els personatges enfosquint alternativament cada meitat de l'enquadrament.

Els comunistes del darrer episodi fumen compulsivament i són molt dolents a diferència dels patriotes finlandesos, entre els quals Satanàs trobarà l'única persona capaç de resistir-se-li. Aquest episodi, en general menys elaborat plàsticament, és en canvi mot intens dramàticament, i incorpora un altre muntatge en paral·lel que incrementa el suspens d'una situació límit; o sigui, igual que en l'escena contemporània del film de Griffith.