AFROAMERICANS

Després de "La noche más oscura" (2012), Kathryn Bigelow aborda un altre episodi polèmic de la història dels Estats Units a "Detroit" (2017), no tan recent en aquest cas, ja que viatja al 1967, enmig de les revoltes racials que assolaven els barris negres de la ciutat del títol i en què va haver d'intervenir l'exèrcit. Tot i que l'episodi de violència que va tenir lloc al motel Algiers va ser protagonitzat per tres policies locals decidits a imposar la seva llei a sang i a foc.

Quan es va estrenar, semblava una ferma candidata als Òscars. Tenia un argument impactant i, tot i ser bàsicament coral, hi havia un personatge més protagonista que els altres que tancava el relat amb una lliçó de dignitat i integritat. Però va ser finalment la gran oblidada dels premis. I no m'estranya. Els acadèmics no podien premiar un film tan dur; dur en el seu al·legat i dur en la seva transcripció fílmica: Bigelow ens situa en un espai claustrofòbic, clava la seva càmera als rostres desesperats dels personatges i no ens estalvia ni un minut de l'agònica sessió d'agressions i humiliacions que van haver de patir els pobres afroamericans que van tenir la desgràcia de ser al motel la nit que uns policies racistes van assaltar-lo perquè havien sentit un tret i se'ls van trobar de festa... amb dues noies blanques!

La lluita pels drets civils va tenir en Malcolm X (1925-1965) un dels seus protagonistes més destacats. Spike Lee va dedicar-li una pel·lícula el 1992.

Lee era llavors el més conegut d'una nova generació de cineastes afroamericans. Tenia en el seu haver dos títols de culte -"Nola Darling" (1986) i "Aulas turbulentas" (1988)- quan va obtenir un gran èxit de crítica i públic amb "Haz lo que debas" (1989), a la qual van seguir les també força populars "Mo'Better Blues" (1990) i "Fiebre salvaje" (1991). Tots aquests títols eren històries de ficció però denunciaven el racisme furibund de la societat nord-americana. "Malcolm X" era el seu projecte més ambiciós fins a la data i ja es basava en fets reals, o almenys en els relatats pel líder afroamericà en la seva autobiografia. X era un gàngster de poca volada que, arran de la seva estada a la presó, es va afiliar a l'anomenada Nació de l'Islam, una agrupació de negres musulmans que no se sentien nord-americans i propugnaven una separació total entre la seva raça i el Diable Blanc; de seguida es va convertir en un líder del moviment, del qual, però, es va anar independitzant; i sempre va marcar distàncies amb polítics negres més conciliadors, com en Martin Luther King. Cineasta militant, Lee converteix la pel·lícula en una hagiografia del personatge, potser necessària per combatre la seva mala fama. Interpretat per Denzel Washington, el Malcolm X del film és un tipus dur i un radical, tot i que amb el temps -i després d'un viatge a la Meca- relativitza la seva postura; al mateix temps, però, es revela un home íntegre i més aviat innocent, enfrontat al cinisme dels altres líders de la Nació de l'Islam, possiblement responsables directes del seu assassinat, tot i que això no queda gaire clar en un entorn tan convuls com el que li va tocar viure.

"Malcolm X" era un projecte arriscat i no va tenir l'impacte dels anteriors films del director. De fet, va marcar un abans i un després en una carrera que ha esdevingut erràtica. La insistència de Lee en el retrat de la societat afroamericana, els seus problemes i la seva lluita no ha tingut el ressò dels seus primers títols i quan ha tingut algun èxit comercial ha estat amb projectes menys personals i allunyats d'aquesta temàtica ("La última noche", "Plan oculto"). "Malcolm X" era massa llarga (més de tres hores de durada) i un pèl discursiva. Més interessant que atractiva, dedica molts minuts de metratge a la verbalització de les idees del protagonista mentre que analitza reiteradament a través de les imatges la seva relació ambigua amb la violència i les armes. En qualsevol cas, la part que dedica al personatge abans de fer-se musulmà confirma la categoria de Lee com a narrador; i la segona meitat, més didàctica i introspectiva, també conté moments de bon cinema i algunes de les figures d'estil característiques del director, com els travellings en què els personatges avancen pels carrers convertits en figures estàtiques (així en la seqüència prèvia a l'escena de l'assassinat, que contrasta amb la inicial en què Malcolm i el seu amic Shorty -el mateix Lee- caminen per Harlem tot contents vestits segons la moda Pachuco).