FAUSTO

Abans de viatjar als Estats Units per rodar "Amanecer", Friedrich Wilhelm Murnau signava a Alemanya la producció més cara de l'UFA, almenys fins a aquell any 1926 (seria desbancada l'any següent per "Metrópolis", de Lang). Es tractava de "Fausto", adaptació de les llegendes -versionades per Goethe- sobre l'home que va signar el pacte mefistofèlic més famós de tots. 

Emil Jannings, l'actor més important del cinema alemany i un dels més ben considerats mundialment, el primer a rebre un Òscar, caigut en desgràcia després de la Segona Guerra Mundial a causa de la seva relació amb el règim nazi, feia el paper del malvat Mefistòfil; però, a pesar del seu aspecte inquietant, protagonitzava els escassos moments de comèdia en una trama que, a partir del moment en què Faust coneix la bella Gretchen, deriva ràpidament cap a la tragèdia. 

Faust és un vell bondadós, però, com el pagès d'"Amanecer", està a punt de sucumbir a les temptacions que provenen del cantó fosc. El seu pacte amb el Diable s'origina en la seva frustració quan veu que la ciència no pot salvar el seu poble de la pesta. Finalment, però, s'imposaran desitjos menys nobles, sobretot el de retrobar la joventut perduda. Només el sacrifici per amor significarà la victòria definitiva del Bé contra el Mal. 

La bondat última de Faust, però, sembla més aviat un cas excepcional; si més no, la reacció dels vilatans davant la relliscada de la Gretchen no diu gaire en favor de la condició humana. 

Es tracta d'un plantejament complex que participa d'elements fantàstics i fulletonescs, però Murnau atrapa l'espectador gràcies a uns efectes especials molt notables en el moment de la producció i també gràcies a la qualitat d'arrel pictòrica d'unes imatges que beuen de la tradició expressionista i que assoleixen moments de gran bellesa i dramatisme.