divendres, 30 de setembre de 2022

BLONDE

A "Blonde", Andrew Dominik adapta la novel·la de Joyce Carol Oates sobre la vida de Marilyn Monroe (Norma Jean, si es vol), i això pot ser una manera d'homenatjar l'actriu en el seixantè aniversari de la seva mort prematura. 

La nostra confessada devoció per Ana de Armas afegia un atractiu especial a la proposta. I ella exhibeix nuesa i sentiments amb notable convicció, mentre el director mostra la tràgica peripècia vital, ja sigui en color o en blanc i negre i combinant formats, amb elegància i certa inventiva visual, una mica condicionada per la nombrosa iconografia al voltant de qui va ser una de les estrelles de Hollywood més fotografiades. El problema de "Blonde" és que se centra tant en les desgràcies de la pobra protagonista que acaba resultant depriment. Tanmateix, no descobreix res que el bon cinèfil desconegui i, quan no es mou en el terreny del tòpic i del drama, deriva cap al patetisme, com en l'escena en què l'actriu viatja a Nova York només per brindar-li una fel·lació a John F. Kennedy (que no dic que no fos ben bé com se'ns mostra un fet que no va tenir tanta publicitat com un cas similar protagonitzat per Bill Clinton). 

"Blonde" s'esforça a mostrar la persona rere el mite. Però Ana de Armas, tot i que ens l'estimem molt, no és Marilyn; Norma Jean, potser, però no és Marilyn. Marilyn és irrepetible i és inaprehensible, la celebració de la vida i del sexe, un cartell gegant a la paret d'un gratacel, una icona del segle XX. Que la realitat fos molt més trista és una llàstima però també resulta irrellevant si parlem d'il·lusions i de cinema. Potser era per això que ella -segons el film- no es reconeixia en la pantalla gran.

9 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Marilyn fou, sens dubte, un personatge únic, però em pregunto si l'actual dèria de la indústria del cinema pels biòpics (Freddie Mercury, Elvis, Lady D...) respon a una voluntat per reescriure la història.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Jo opino que només és una moda. I el gènere del biopic no ha estat mai un dels meus preferits, tot i que reconec que alguns m'han agradat. Em va agradar "Elvis" i també el de Freddie Mercury. Tots tenen en comú la reescriptura del mite en clau més aviat tràgica però això tampoc no és cap novetat.

Canviant de tema: A punt per al Festival de Sitges?

Una abraçada.

Trecce ha dit...

Personaje muy atractivo, sin duda, otra cosa son los resultados.

ricard ha dit...

Tan atractivo que resulta difícil cubrir las expectativas.

Cinefilia ha dit...

"Canviant de tema: A punt per al Festival de Sitges?"

Home, doncs sí: podríem quedar per allà un dia d'aquests.

Ja em diràs.

Una abraçada.

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Hay quien la pone por las nubes, todavía no la he visto. Si me ha sorprendido alguna imagen en trailers que me parecen muy cuidadas y con un parecido asombroso por parte de Ana de Armas. Los biopics los suelo coger con pinzas, con este tengo mis dudas...
Saludos!

ricard ha dit...

Está bien fotografiada y Ana de Armas se luce. Sin embargo, creo que el tono y el ritmo no están bien calibrados del todo.

Saludos.

TRoyaNa ha dit...

Ricard,
si m´agrada Blonde és perquè vull interpretar que aquesta pel.lícula és només una crítica cap al món deshumanitzat de Hollywood.Malgrat això no li perdone haver oblidat els aspectes més amables de la vida de Norma Jean, perquè tot no pot ser un infern i es clar que Marilyn era moltísim més que un mite sexual.
En eixe sentit, crec que ha segut una oportunitat perduda de donar una altra visió més ampla tant de Norma Jean com del personatje que finalment li va destruir.
Un abraç

ricard ha dit...

Penso el mateix, si fa no fa.

Una abraçada.