"Sombrero de copa" (Mark Sandrich, 1935) no transcorre, però, a Manhattan, tot i que el protagonista (Astaire) és un nord-americà, estrella del musical, que viatja a Londres contractat pel productor Horace Hardwick. Allà coneixerà la guapa model Dale Tremont (Rogers); ambdós s'agraden però quan ella el confon amb el productor, que és casat, la cosa es complica. Resoldre l'embolic requerirà un viatge a Venècia.
Tant a la capital anglesa com a la ciutat dels canals, els personatges es mouen per decorats gairebé idèntics, hotels elegantíssims amb telèfons de color blanc (com pertoca en el gènere), i aprofiten qualsevol ocasió per ballar.
"Sombrero de copa" és considerat el millor títol protagonitzat per la icònica parella. La trama vodevilesca funciona a pesar de la seva senzillesa i la música d'Irving Berlin, que inclou el popular "Cheek To Cheek", és tan brillant com les evolucions d'Astaire i Rogers.
5 comentaris:
Siempre que la he visto he terminado con mejor humor que el que tenía antes de verla. Muy recomendable para superar momentos bajos de ánimo.
Saludos.
Es la virtud de los buenos musicales.
Saludos.
Cinema d'evasió, al cap i a la fi. Però, com diu l'Ethan, aquesta funció també és sovint necessària.
Una abraçada.
Estilizado a tope, divertido y de inspiración casi surrealista (delirante Venecia!), este musical es probablemente el más exitoso e imperecedero de todos los que protagonizó la pareja Astaire-Rogers. Desde luego, memorables y maravillosos algunos números a cargo del mágico Fred Astaire.
Un saludo.
Juan: Fins i tot avui funciona; i no tenim els problemes dels temps de la Depressió.
O sí?
Teo: Desde luego, la Venecia que aparece en la película no colaría ni para un hotel de Las Vegas.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada