A "Loulou" (1980), Maurice Pialat aborda una altra relació de parella complicada. Nelly (Isabelle Huppert) és una burgesa que sembla avorrida del seu matrimoni amb l'André (Guy Marchand), amb qui també comparteix feina. Ell la porta a veure exposicions però la noia busca emocions més fortes i en Loulou (Gérard Depardieu) és el candidat perfecte: incansable al llit i sempre a la seva disposició perquè no treballa; de fet, és un petit delinqüent sense ofici ni benefici. La Nelly decideix assumir el risc de la nova relació, però les coses no seran sempre fàcils.
Amb el seu habitual estil naturalista, Pialat dissecciona els seus personatges sense jutjar-los. Masclistes, fins i tot violents, volubles en el cas de la Nelly, egoistes, antisocials... Però sincers; i s'estimen de debò.
7 comentaris:
Hay potencial de conflicto en ese triángulo. Una razón para ver la película.
Otra podría ser que vi Elle, con Isabell Huppert. Me pareció buena actriz.
Saludos.
La historia de una peculiar relación algo enfermiza.
Demiurgo: No puede ser del todo mala una película con Isabelle Huppert dentro.
Trecce: Yo no la calificaría de enfermiza, pero peculiar sin duda.
Saludos y gracias por comentar.
Dejando atrás la década de los 70, Pialat nos regaló este retrato amargo y profundamente humano de una relación que desafía las convenciones burguesas. El director francés filma el deseo, los celos y la infidelidad con una naturalidad inquietante, sin juzgar a sus personajes ni buscar explicaciones tranquilizadoras, Huppert y Depardieu encarnan con verosimilitud a dos seres atrapados entre la libertad que desean y las consecuencias de ejercerla.
Una abraçada.
Lo más interesante del cine de Pialat es que nunca pretende sermonear; expone situaciones aparentemente peculiares pero, en realidad, más frecuentes de lo que pueda parecer, y siempre desde la más estricta objetividad, mostrando las aristas sin subrayados que se interpongan.
Una abraçada.
Diguem que a través de l'atracció purament física que es dóna entre la parella protagonista, Pialat explora el desig sense artificis i, fins i tot, les diferències de classe, amb un naturalisme brutal i hipnòtic.
Una abraçada.
Sí. M'agrada com qualifiques el naturalisme de Pialat: aspre, brutal; son els adjectius que li escauen.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada