El realitzador apareix també com a actor, en el paper del pare de la protagonista, potser l'única persona que se l'estima i la comprèn de veritat. Personatge i director estan enamorats d'una meravellosa Sandrine Bonnaire, i la joveníssima actriu (quinze anys) encisa la càmera sense cap dificultat, fins i tot quan apareix d'esquena sobre la proa del vaixell en l'escena dels títols, amb música de Henry Purcell.
Caldrà que descobrim el perquè de la promiscuïtat de la Suzanne (o no), que fa l'amor amb tothom menys amb el xicot de qui afirma estar enamorada. La resposta -si n'hi ha- pot tenir a veure amb el relatiu pessimisme que presideix l'obra del director; i dic "relatiu" perquè no deu ser tan pessimista algú que parla sempre de l'amor en les seves pel·lícules. Sigui com sigui, la noia li dirà a un dels seus amants que "és molt lúcida", com si això fos una condemna; i ell li diu que una estona abans -mentre feien l'amor- no semblava gaire lúcida; però aquest és el drama de la Suzanne: només és feliç quan fa l'amor. I el seu pare, que, quan era petita, tenia por que la segrestessin de tan maca, li dirà que ella pot creure que és capaç d'estimar però no tothom pot estimar. I l'home és tan lúcid com ella, com demostra en l'escena en què torna a casa i diu quatre o cinc veritats a una colla d'hipòcrites que són (eren) la seva família. En la mateixa escena (magnífica) cita Van Gogh (més tard, Pialat dirigiria un film sobre el pintor), quan va dir que "la tristesa durarà sempre", i especula sobre si les paraules de l'artista no anaven referides a ell mateix sinó a la resta de la gent, que no podia entendre la bellesa.
"A nuestros amores", com quasi tots els títols de Pialat, no és un film fàcil. Però és molt bell. I, en certa manera, també és molt trist i molt lúcid; i un cim del cinema francès, i potser l'obra mestra de l'autor.
4 comentaris:
Esa adolescente inmersa en un ambiente familiar bastante desapacible, e incapaz por su parte de sentir amor por nadie (ya te digo yo que no), lo que la empuja a la pura experimentación carnal, es el vértice de una crónica familiar abrupta y desesperada, habitada por personajes que se sienten incómodos consigo mismos y entre ellos, aquejados de bestiales contradicciones que les sumergen en un irreversible proceso de destrucción. Una película brutal y pesimista.
Confesión vergonzante: solo he visto tres películas de este controvertido autor.
Un saludo.
Muy interesante la particular relación entre padre e hija.
Amb una intensitat implacable, Pialat retrata el despertar sentimental i la desintegració familiar d'una adolescent en una crua obra mestra (estem d'acord), tan espontània com commovedora.
Una abraçada.
Teo: Los personajes de Pialat, es cierto, son contradictorios y se sienten confusos e incómodos, con su entorno y consigo mismos. No te avergüences de haber visto sólo tres películas del director, pues yo únicamente conocía ésta y puede que "Loulou", aunque no estoy del todo seguro. Pero intuía que su cine tenía que gustarme y la inclusión en Filmin de su íntegra filmografía ha resultado una oportunidad excelente.
Trecce: En las películas de Pialat, padres e hijos suelen ser auténticos desconocidos entre sí. Este caso es la excepción.
Juan: Estem d'acord.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada