dimarts, 26 de setembre del 2023

CARGA MALDITA

Després de l'èxit de "The french Connection" (1971) i "El exorcista" (1973), William Friedkin va abordar un projecte molt ambiciós que va derivar en un fracàs majúscul de públic i de crítica i va ensorrar una carrera prometedora. No obstant això, "Carga maldita" (del 1977; a les desgràcies patides durant un rodatge extenuant a la República Dominicana s'hi va afegir la mala sort de coincidir amb l'estrena de "La guerra de las galaxias") ha esdevingut de culte, com passa en molts casos similars. Friedkin el considerava, malgrat tot, el film favorit de la seva carrera, i ara, en l'any de la seva mort, parlar-ne li servirà d'homenatge. 

Resumidament, es tracta d'un remake d'"El salario del miedo", de Clouzot, en clau hiperbòlica. D'entrada, afegeix a l'original un pròleg molt viatger que ens conduirà de Veracruz a Nova York passant per Jerusalem i per París, en què explica els motius pels quals els quatre protagonistes han d'acabar malvivint en un llogarret de Centreamèrica. 

Aquest pròleg enllaça amb altres pròlegs viatgers que el mateix Friedkin havia patentat a "The French Connection" i "El exorcista" i que van resultar habituals en títols nord-americans dels setanta amb vocació de rebentar les taquilles (per exemple, "Encuentros en la tercera fase", de Spielberg). Però, en aquest cas, només afegeixen molt metratge i espatllen un misteri que, al film d'en Clouzot, afegia un to oníric, molt adequat per encarar el malson del trajecte amb camions carregats de nitroglicerina. Que sapiguem què han fet tots els personatges per acabar tan malament, a part de contribuir a inflar el pressupost d'un film que, com hem dit, va resultar un desastre financer, i d'explicar un final potser innecessari, no fa que ens caiguin més simpàtics. Tot i que, com va observar un bon amic meu, el relat de les seves malifetes pot implicar que el lloc on es troben no és sinó l'infern. I no es pot negar que Friedkin retrata el poble on malviuen sota la humitat i la calor i enmig de la misèria com si de l'infern es tractés. I el penós viatge enmig de la selva serà la seva penitència.

Tampoc assoleix el suspens de l'original, però cal reconèixer que les escenes en què travessen un pont en condicions lamentables (tres setmanes de rodatge sota la pluja tropical) són espectaculars sense haver de recórrer als efectes especials que s'apoderarien del cinema comercial nord-americà des d'aquell mateix any, enterrant no únicament la carrera d'en Friedkin sinó tota una manera d'entendre el gènere d'aventures.

5 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Malgrat les seves imperfeccions, el fet que sigui una pel·lícula de culte la fa encara més atractiva.

Una abraçada.

Trecce ha dit...

En efecto, las circunstancias no le fueron nada favorables.

ricard ha dit...

Juan: A mi se'm va escapar al moment de l'estrena (devia estar veient "La guerra de las galaxias"). L'altre dia, un amic me la va recomanar i vaig decidir recuperar-la a Filmin.

Trecce: No tuvo suerte.

Una abraçada.

Teo Calderón ha dit...

Estamos ante un remake del film de Henri-Georges Clouzot, EL SALARIO DEL MIEDO, en el que, aparte del lógico reajuste argumental, no se escatimaron esfuerzos para la consecución de un realismo algo tremendista y ciertamente impactante, en un claro intento de elevar el listón que su predecesora ya había dejado bien alto. El resultado fue un film extremadamente duro, jalonado por "set pieces" de escalofriante diseño y ejecución (el prolongado y terrible rodaje se llevó a cabo en las selvas centroamerica­nas), que en su desmesura llegan a desequilibrar el producto, saboteando su fluidez narrativa. A este respecto, debemos suponer que no fueron ajenas las supresiones y alteraciones que sufrió la cinta a manos de la desconfiada productora, en un mercenario intento de "remediar" su negro horizonte comercial, lo que no evitó (o tal vez propició) su fiasco en taquilla.
A destacar también los heroicos trabajos del cuarteto protagonista Roy Scheider, Francisco Rabal, Bruno Cremer y Amidou.
Un saludo.

ricard ha dit...

Sin duda cabe calificar el trabajo de los actores de heroico, vistas las dificultades del rodaje. Probablemente, a Friedkin se le fue un poco la mano; sin embargo, tal como apuntas, sería interesante acceder al "director's cut" de un film cercenado por sus productores.

Saludos.