Aquestes són les similituds, però també hi ha diferències i matisos importants. Per exemple, el protagonista (James Stewart) no és un racista com l'Ethan interpretat per en John Wayne en l'altra pel·lícula, sinó un cínic. O potser no tant?
En fi, tot aixó no té gaire importància, perquè, en qualsevol cas, "Dos cabalgan juntos" és un títol magnífic, que conté el millor del mític realitzador. Ja la primera escena és absolutament magistral: el despertar d'un poble i d'una ressaca en un indret perdut a la frontera mexicana on el marshall Guthrie McCabe, interpretat per Stewart, viu molt còmodament gràcies a la seva fama; amb els peus repenjats a la barana del saloon (on sembla haver passat la nit) i una cervesa a la mà, foragita uns jugadors buscabregues amb la menció del seu nom ("podeu anar aquí al costat a prendre un whisky abans de tornar a agafar la diligència"; "és bo?"; "no") i rep una colla de militars polsegosos que capitaneja un noble i simpàtic tinent interpretat per en Richard Widmark; regategen sobre les cerveses que els soldats beuran a la salut del civil ("heu de tornar cavalcant, no flotant!") i continuen una conversa impagable en companyia de la mestressa del local, que sembla entestada a caçar algun dels escassos mascles que l'envolten, fins i tot si, per fer-ho, ha de brandar la navalla que amaga al portalligacames. McCabe té tots els números i accepta la invitació dels militars sense preguntar per què el volen.
Viatjarà amb ells fins al fort on un grup de colons s'ha reunit per trobar familiars en mans d'uns comanxes a qui l'Exèrcit no pot incomodar a causa dels tractats. La solució és viatjar al campament indi i intercanviar-los per mercaderies. McCabe sap que la missió és no només perillosa sinó absurda, ja que els blancs segrestats de petits s'hauran convertit en indis amb totes les conseqüències, però accepta fer-ho a canvi dels estalvis dels pobres colons.
No ens enganyem. Després sabrem que no és tan mala persona. I, com no podia ser d'altra manera, el film conclou amb un ball que reunirà tots els personatges en un clímax igualment magistral que conté moments de comèdia, una lliçó sobre el racisme i la hipocresia i, en una pirueta narrativa només a l'abast d'un mestre com en Ford, una conclusió tràgica al costat mateix d'un final feliç amb declaració d'amor inclosa (dues, en realitat).
6 comentaris:
Recuerdo la escena en que Marty Purcell (Shirley Jones), descubre que su hermano raptado de niño, es el comanche a quien van a colgar, cuando el muchacho oye sonar la caja de música con que se dormía de pequeño y pronuncia la única palabra que recuerda de su idioma materno: ¡Mío, mío! Una de las escenas más tristes y dramáticas de la filmografía del maestro.
Trágico a más no poder. Ford lo compensa con el tono de comedia de muchas escenas y con un inolvidable final feliz.
No es un película muy reconocida de Ford (aunque un Ford siempre es un Ford), pero a mí me encanta. El cinismo de Stewart y algunos diálogos con Widmark son estupendos. También está ese tono trágico. Humor a ratos y drama es lo que nos propone el maestro Ford con este filme para redescubrir.
Saludos.
Guardaba un buen recuerdo de esta película y, al revisarla hace unos días, la volví a disfrutar. Estoy convencido de que se trata de uno de sus títulos más redondos, pese a lo arriesgado de su estructura, que mezcla alegremente comedia y tragedia.
Saludos.
Encara que arribi una mica tard, coincideixo plenament amb les vostres valoracions. Fixa't que a mi m'agrada fins i tot més que "Centauros del desierto". D'altra banda, i com assenyala en Trecce, a mi també em va marcar aquella mateixa escena a la que fa referència quan, sent una criatura, vaig veure la pel·lícula per televisió.
Una abraçada.
De fet, estic per dir que, com a tú, m'agrada més que "Centauros del desierto". No dic que sigui millor.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada