"Desaparecido" (1982) es basa en un cas real. Entre els molts desapareguts arran de la brutal repressió que segueix al cop, es troba un jove nord-americà idealista d'esquerres, que, amb la seva parella, havia anat a viure en la primera democràcia autènticament socialista. El pare del noi, un senyor conservador que viatja amb la bíblia a la maleta, i que considera que el seu nano i la seva jove són uns hippies desconsiderats, arriba dels Estats Units per participar en la recerca, cercant l'ajuda de l'Ambaixada. Allò que ell no sap, però descobrirà amb gran dolor, és que els americans són còmplices dels militars colpistes, que la seva jove no és tan mala persona, que el seu fill no és tan diferent d'ell mateix i, en definitiva, que les coses no són tan senzilles i que, de vegades, prevalen l'horror i la violència.
Un incommensurable Jack Lemmon encarna a la perfecció aquest prototípic home de dretes a qui un cínic ambaixador dels Estats Units li ha d'explicar que, si l'assumpte de Xile no l'hagués afectat tan directament, ho veuria tot d'una altra manera des de la tranquil·litat de la distància i la comoditat de l'American Way of Life que els senyors de la CIA només aspiren a protegir (sic).
5 comentaris:
Una grandísima pel·lícula, de les que toquen la fibra. Com emotiva és la banda sonora de Vangelis. D'altra banda, m'encanta aquell moment en que un cavall blanc apareix corrent en plena nit pels carrers de la ciutat. Mai he sabut ben bé què vol dir, però ho trobo molt bonic.
Una abraçada.
Una película que no ha perdido actualidad y que sirve muy bien para hacerse una idea de por qué, entre ciertos sectores, existe ese rechazo hacia lo que representa la política de EE.UU. y su hipocresía a la hora de meterse en casa ajena sin pararse a pensar en las consecuencias sobre vidas y sentimientos.
Hola Juan: També m'agrada molt la banda sonora i també em va impactar l'escena del cavall: és una mica surrealista però transmet eficaçment la sensació de caos i l'horror que regna als carrers després del cop d'estat.
Trecce: Los americanos sólo piensan en sí mismos. Siempre se han entrometido en la política de Latinoamérica, al principio incluso militarmente. En el caso de Chile, cedieron el peso de la acción a los militares del país y procuraron que su intervención pasase desapercibida a los ojos del resto del mundo (en definitiva, eso es lo que explica la película de Costa-Gavras). Pero era un secreto a voces que los últimos documentos desclasificados no hacen más que confirmar.
Una abraçada.
Convincente y, por momentos, impresionante mezcla de documento y thriller en la línea de cine político que marcó hasta ese momento la filmografía de Costa-Gavras, esta vez sorprendentemente apadrinado y financiado por la industria yanqui. En el caso que nos ocupa, los recelos resultan injustificados más allá del abrillantamiento formal del producto. La soberbia, estremecedora composición del gran Jack Lemmon contribuye a engrandecer esta imprescindible película.
Un saludo.
Sin duda resulta curioso que los americanos financien una película cuyo contenido arremete sin piedad contra su gobierno. Aunque la mayor parte del cine norteamericano es de izquierdas, como bien observa Pedro Vallín y pese a los prejuicios en sentido contrario.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada