ULRICH SEIDL: ELS DOCUMENTALS

Gràcies a Filmin, ens posem al dia del cinema del responsable de la trilogia "Paraíso", l'austríac Ulrich Seidl. 

El 2014 i 2016, respectivament, dirigeix dos presumptes documentals (probablement, ho són, però fan certa la dita segons la qual la realitat supera la ficció).

"En el sótano", títol que es pot interpretar tant en sentit estricte com metafòric, diversos individus, grups d'individus o parelles, tots burgesos avorrits en aparença, mostren els seus hobbies o manies que practiquen al recer de mirades alienes, tot i que, paradoxalment, apareixen orgullosos davant la càmera de Seidl, posant en actituds hieràtiques en enquadraments perfectament simètrics que caracteritzen aquests treballs del realitzador.

El recull és un calaix de sastre on caben aficionats al tir preocupats per l'augment de població estrangera (en particular, els turcs, que "fan pudor"), músics que exhibeixen al soterrani de casa seva tota mena de simbologia nazi, retrat de Hitler inclòs, parelles sadomasoquistes, fins i tot un puter estrafet convençut que a les professionals els agrada perquè expulsa el semen amb molta força i elles noten com els colpeja l'úter (literal). 

La decoració de les cases i dels soterranis on tot és permès exhibeix un mal gust gairebé tan ofensiu com les opinions dels personatges. Sovintegen els caps dissecats de trofeus de cacera que, casualment o no, enllacen amb el contingut del següent treball, "Safari".

Aquí, la família protagonista i altres secundaris pertanyen clarament a una burgesia de classe alta, que es pot permetre viatjar a les reserves africanes i caçar a la carta (com als restaurants, uns catàlegs mostren el preu de cada espècie) animals endèmics del continent, des d'antílops fins a girafes, no menys indefenses davant dels rifles de gran precisió amb mira telescòpica amb què van armats els turistes, que posen orgullosos davant les preses abatudes (recordeu l'Emèrit?). 

El film mostra el procés amb detall: un jeep condueix els caçadors cap a on campen les pobres bèsties; el guia els ajuda a seguir-ne el rastre fins que els tenen a una distància prudent però suficient per a les seves armes, que disparen després de muntar-les sobre un trípode per no fallar. Quan encerten, s'abracen satisfets, es feliciten i petonegen i, finalment, es fotografien davant l'animal mort, a qui, sovint, han de falcar amb alguna pedra perquè quedi bé a la foto. No content amb això, Seidel mostrarà amb detall el procés d'especejament dels cadàvers. 

Com els personatges d'"En el sótano", els caçadors expliquen davant la càmera els seus sentiments i els seus motius, si és que n'hi ha algun més enllà de la genuïna emoció que el fet de matar els proporciona. Opinen que la cacera és beneficiosa per a les poblacions d'aquests animals, per estrany que sembli. En cap cas mostren penediment, tot i que alguns argumenten que els costaria caçar determinades espècies.

Si ens informem sobre l'assumpte, hi ha qui defensa que la cacera controlada ajuda a mantenir les reserves i, per tant, paradoxalment, a la supervivència de les espècies africanes, amenaçades pels furtius i per la pèrdua dels seus hàbitats. Però Seidl no vol entrar en aquest debat. El documental obvia qualsevol comentari aliè als dels mateixos caçadors, però la cruesa de les imatges i el seu muntatge evidencien quina és la seva posició al respecte. I, com a espectadors, només podem sentir fàstic i estupefacció. En una entrevista, el director afirmava que allò que el film mostra és que l'ésser humà, si té una excusa i garantia d'impunitat, és feliç matant. Està en la nostra naturalesa.