TIRAD SOBRE EL PIANISTA

El segon film dirigit per François Truffaut, després de l'èxit de "Los cuatrocientos golpes", va despistar el públic i també els crítics, tot i que va esdevenir ben aviat un títol de culte que admiren molts cineastes actuals. 

A "Tirez sur le pianiste" (1960), Truffaut adapta l'escriptor nord-americà David Goodis i converteix la pel·lícula en un homenatge al cinema negre i als directors dels Estats Units que tant agradaven als integrants de la Nouvelle Vague, amb referències a Nicholas Ray, Sam Fuller o Alfred Hitchcock. L'estructura amb un flash-back central s'inspira en "Ciudadano Kane"; el protagonista es diu Charlie, com Charles Chaplin, i té tres germans, un d'ells anomenat Chico, com si fossin els germans Marx.

Truffaut afirma no haver pretès fer una paròdia, la qual cosa no impedeix que introdueixi un cert distanciament, amb contrapunts còmics i diàlegs sense cap relació amb la trama o el gènere, com quan, en l'inici del film, el germà del protagonista, mentre fuig de dos gàngsters que el volen pelar, es para a parlar amb un senyor que passava pel carrer sobre els avantatges del matrimoni. Resulta estrany i, no obstant això, són aquestes digressions les que fan més humans els personatges, començant pel protagonista, el també cantant Charles Aznavour, de físic peculiar, el pianista del títol, molt tímid però capaç d'enamorar les dones que intervenen en una història que transcorre quasi com una comèdia però que anticipa constantment el seu vessant tràgic. I és que Charlie Koller (Edouard Saroyan abans que una desgràcia li canviés la vida) és tímid, sí, però sobretot malastruc. 

El final a la neu és també el final d'una petita gran història d'amor i ens recorda un film posterior del director que també condueix la parella protagonista a un paratge nevat enmig de les muntanyes ("La sirena del Mississippi").