"La corrupción de Chris Miller" (1973) reuneix dues muses eròtiques que afrontaven per raons diverses un moment difícil en les seves carreres:
- Jean Seberg, després dels problemes amb l'FBI i la mort de la seva filla, patia greus depressions mentre llanguia en produccions europees de segona fila (categoria a la qual -no ens enganyem- pertany el títol ara comentat).
- Marisol ja no podia ser, per raons òbvies, la nena prodigi que havia animat el cinema franquista i assajava una etapa de maduresa (una forma de parlar: encara era molt jove) en què hauria de treure partit del seu físic. Fou una etapa breu que va culminar amb la portada d'Interviú. Després, va obtenir el reconeixement de la crítica per "Los días del pasado" (Mario Camus, 1978) i es va retirar del cinema per centrar-se en la militància d'esquerres al costat de la seva parella sentimental Antonio Gades.
El film d'en Bardem, producció espanyola rodada en anglès, coprotagonitzat pel tan guapo com irrellevant Barry Stokes, beu de la tradició del giallo i, com pertoca en un títol de les seves característiques, s'ho fa venir bé perquè elles i ell mostrin tota la pell nua que la censura podia admetre, amb la paradoxal conseqüència que l'erotisme resulta omnipresent i encara més evident que si la Marisol no hagués portat un vestit (més o menys translúcid) en la seva escena més atrevida. A més, la trama, que barreja uns misteriosos assassinats amb la descripció d'una relació malaltissa entre Chris Miller (Marisol) i la seva madrastra (Seberg), no estalvia els moments lèsbics entre ambdúes, contrapunt de la relació triangular amb un hippie que passava per allà traginant una guitarra (Stokes).
Com veieu, l'interès del film no radica precisament en el seu guió. Amb tot, podia haver estat una proposta divertida si el director li hagués insuflat una mica de ritme i no s'hagués acontentat amb planificar correctament o gaudir de l'estampa (incontestable) de la Marisol cavalcant pels afores de la mansió on la tenen empresonada.
Els límits de la censura:
4 comentaris:
El título es sugestivo, como el afiche.
Me da algo de curiosidad.
Saludos.
Home, no és la millor pel·lícula de la història, però té, com a mínim, l'atractiu de veure juntes dues actrius mítiques.
Gràcies per esmentar el meu bloc.
Una abraçada.
Se salva, en cierto modo, la puesta en escena, las tomas y un poco la habilidad narrativa de Bardem que, sin embargo, en otros momentos queda en evidencia cuando la película avanza casi de manera caprichosa, con una investigación policial que aparece y desaparece a conveniencia y una fijación de la mamá por volver majareta a Marisol, que no acabamos de entender de dónde viene y, sobre todo, a dónde va.
Demiurgo: Un cartel que contiene más de un espóiler.
Juan: Sens dubte. Una llàstima que els problemes personals de la Seberg i la retirada prematura de Pepa Flores no ens haguessin permès gaudir de més interpretacions de dues actrius d'enorme talent i bellesa.
Esmentar el teu bloc és obligat, més en aquest cas.
Trecce: Muy de acuerdo con tu valoración crítica.
Una abraçada i gràcies pels comentaris.
Publica un comentari a l'entrada