"Un verano con Mónica" (1953) parla d'això, d'una parella d'adolescents que fugen amb una barca d'un món mediocre i miserable per viure el seu amor en llibertat, aprofitant el sol de l'estiu de Suècia que imaginem menys calorós que el d'aquí. Ella (Harriet Andersson, una de les actrius recurrents del director) passeja nua vora el mar en una escena mítica. Però la passió dels joves amants, que Bergman descriu combinant plans generals i de detall que mostren una naturalesa tan primigènia com els sentiments dels protagonistes, es refreda quan l'hivern -i la maternitat- els obliga a tancar-se entre quatre parets. La institució matrimonial, que el realitzador sempre ha contemplat amb pessimisme, és com una trampa que s'endú els somnis a través del mirall que obre i tanca simètricament la pel·lícula. Ells no ho acaben d'entendre i potser tampoc nosaltres mentre ens miren (interroguen?) des d'uns característics primers plans tan intensament com insondable.
4 comentaris:
"El nostre bon amic Cinefília, que ja porta uns dies parlant del mestre suec". Je, je: és que a mi quan em dóna per un tema...
M'alegro que t'hagi agradat la pel·lícula.
Una abraçada.
A més, parles dels films dels seus inicis i de la darrera etapa televisiva, la qual cosa resulta encara més instructiva.
Una abraçada.
Hola Ricard!
Cierto, Juan le esta metiendo un buen repaso a Bergman, el cual como ya le confesé es una de mis asignaturas pendientes. Ese poster me recuerda a Sophia Loren.
Saludos!
Es cierto, la foto recuerda a las de las maggiorate italianas.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada