"Una vida a lo grande" (2017) comença com un film de ciència-ficció, amb el descobriment d'un sistema per empetitir la gent que pot ser tant una resposta al desastre mediambiental com una solució als problemes econòmics de caràcter més individual, ja que aquells que es miniaturitzen multipliquen per mil el seu poder adquisitiu.
El plantejament és una metàfora de la mateixa pel·lícula, a priori una faula distòpica però finalment el mateix que expliquen totes les pel·lícules d'Alexander Payne: una peripècia individual que conduirà el protagonista (Matt Damon) a trobar un sentit a la seva existència després d'un procés d'humiliació i posterior re-descobriment.
4 comentaris:
El bueno de Alexander Payne parte de una premisa fantástica pero la desarrolla de un modo irregular. Aun así, una película que proyecta varias lecturas interesantes.
Un abrazo.
Creo que quiere contar demasiadas cosas. Pero bueno, mejor pecar por exceso que por defecto.
Un abrazo.
Aquesta premisa em semblava familiar (miniaturitzar a la gent per fer front als problemes de la superpoblació) i ara he recordat que era el punt de partida de la novel.la "Splastick" (aquí, "Payasadas") de l´escritor Kurt Vonnegut. L´any 1982 Jerry Lewis va fer una adaptació coneguda com "La pitjor d´una obra d´en Vonnegut".
Salut!
Borgo.
Molt bona aportació! La pel·lícula té molt mala pinta, certament. Potser caldria aclarir que Lewis només hi actua i el responsable de l'invent és un tal Steven Paul (segons IMDb).
Salut!
Publica un comentari a l'entrada