LOS PASAJEROS DEL TIEMPO

"Los pasajeros del tiempo" (Nicholas Meyer, 1979) és un títol modest però simpàtic, gairebé de culte. Planteja una situació tan improbable com enginyosa: l'escriptor H. G. Wells no solament ha escrit una novel·la sobre viatges en el temps sinó que ha inventat la màquina que els farà possibles; però, abans que la provi, un dels seus amics li passa al davant, un metge que és en realitat el tristament cèlebre Jack L'Esbudellador. Els dos es retrobaran en el futur, que és el San Francisco contemporani (del 1979), un indret en què regna el capitalisme salvatge i la violència als carrers, molt allunyat de la utopia socialista que imaginava l'escriptor i, en canvi, un paradís per a Jack el psicòpata. L'única cosa que confirma -de fet, supera- les prediccions de Wells és l'alliberació de la dona, que dóna peu a situacions força divertides entre el cavaller victorià i l'empleada de banca decidida a seduir-lo.

Els papers principals van a càrrec de Malcolm McDowell (Wells), una bellíssima Mary Steenburgen i un inspiradíssim David Warner en el paper d'un Jack l'Esbudellador enamorat dels neons i dels pantalons de campana. Contribueix a l'èxit de la proposta la música del gran Miklós Rózsa (curiosament, també responsable de la banda sonora d'un altre film dels setanta amb Warner en un dels papers principals: l'excel·lent "Providence" de Resnais).