"De repente, el último verano" (1959) gaudeix d'un notable prestigi crític. Amb guió de Gore Vidal i Tennessee Williams, inspirat en l'obra teatral del segon, protagonitzada per Elisabeth Taylor, Montgomery Clift i Katharine Hepburn i dirigida per Joseph L. Mankiewicz, l'autor d'"Eva al desnudo". Més talent, impossible.
Tot i que és entretinguda i està indubtablement ben escrita, vista avui, sembla gairebé una paròdia. Tot el suspens gira al voltant d'una dona (Taylor) a qui volen fer una lobotomia quan resulta evident que està més sana que una poma; només ha oblidat el misteri al voltant de la mort del seu cosí, però no se li escaparà a l'espectador modern que tot té a veure amb l'homosexualitat del personatge, la qual cosa fa molt previsible la revelació final quan ella recupera la memòria per art de màgia.
Posats a carregar-nos aquest clàssic (no és el meu costum fer-ho, ja ho sabeu; permeteu-me aquesta frivolitat), afegirem que la Hepburn està sobreactuada i que Montgomery Clift, amb el rostre petrificat a causa del recent accident d'automòbil que el va desfigurar, actua només amb els ulls i resulta a estones patètic.
L'únic veritable atractiu del film és la presència d'una bellíssima i magnètica Elisabeth Taylor, de qui ens regalen l'estampa del seu pitram en el surrealista flash-back del final. De manera que, molt prestigi i molta fullaraca, però "De repente, el último verano" acaba sent un tràiler de la posterior pel·lícula del director, "Cleopatra", aquesta ja centrada sense tants miraments en el físic de la protagonista.
2 comentaris:
Però, i sense ànim de dur-te la contrària, independentment de com hagi envellit la peli, aquesta té tocs provinents de l'univers de Tennessee Williams que resulten extremadament moderns, como ara les al·lusions al canibalisme en la mort del noi. Tot i que, com bé dius, es tracta d'una metàfora (res a veure amb l'antropofàgia en plan "The Neon Demon", "Ma loute" de Bruno Dumont, "Raw" de Ducournau o d'altres bestialitats recents).
D'altra banda, posats a fer pàtria, el film es va rodar a Begur, S'Agaró i Mallorca, sens dubte un al·licient a tenir en compte.
Abraçades,
Juan
Reconec que la qüestió del canibalisme és, si més no, curiosa. I, efectivament, es van rodar escenes a la costa espanyola. Tot i que no s'assenyala explícitament, cal suposar que és a Espanya on tenen lloc els estranys successos que narra el film. És a dir, que per a Tennessee Williams el nostre era un país de salvatges i caníbals. Va ser aquest el motiu que va fer que la pel·lícula s'estrenés aquí amb vint anys de retard o el banyador de la Taylor?
I no dubtis a portar-me la contrària, sobretot si pretenc ser polèmic com en aquest cas.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada