Ja fa dies que José Luis Garci no retroba el favor del públic però, fidel als seus principis, insisteix en un cinema de cartró-pedra que mira al passat amb una nostàlgia impostada.
"El crack cero" (2019) és un exemple una mica patètic de la seva tendència a repetir ad nauseam els mateixos esquemes; en aquest cas, a més, recupera el personatge del detectiu Germán Areta, més jove que quan l'interpretava Alfredo Landa però amb els mateixos maldecaps, i situa la història en els dies de la mort de Franco, filmant en blanc i negre, tot plegat força gratuït. La boxa, el mus, el caràcter íntegre del protagonista i la seva mala llet quan cal, una intriga gairebé calcada a la de la primera entrega, rics corruptes i corruptors... Falta el final a Nova York però, a canvi, apareix Cayetana Guillén Cuervo fent de madam (sí, ja ho sé, no és el mateix).
Ens ha agradat una mica més la darrera pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen. Tot i que tampoc no resulta gaire original: "Madre" (2019) és la repetició del curt que dos anys abans li va valer un Goya i una nominació a l'Òscar amb un afegit de quasi dues hores que potser vol completar una història que ja tenia prou entitat. De fet, tot i que el llargmetratge no es pot entendre sense l'inici, penso que es tracta de dos productes independents. El curtmetratge és un esplèndid exercici de terror que narra en un pla-seqüència l'angoixa d'una mare que rep la trucada del seu fill petit que està sol en una platja del sud de França. La resta que ara ens arriba en el nou format, recupera el personatge de la mare deu anys més tard i, tot i que és el trauma descrit en el curt o la primera seqüència del llarg allò que motiva -en principi- l'atracció entre la protagonista (excel·lent Marta Nieto) i un adolescent francès més aviat repel·lent (de fet, com tots els francesos que apareixen, la qual cosa atorga al film un gran realisme), ja no ens trobem davant d'un thriller de terror sinó d'un drama romàntic gairebé letàrgic.
En definitiva, hauríem agraït més ritme a la continuació d'una història tan concisa com trepidant. Però és innegable que Sorogoyen sap aplicar la seva recepta dels objectius angulars i els plans-seqüència als lànguids exteriors del País Basc francès en què transcorre l'acció, i uneix a l'elegància visual una notable delicadesa emocional. En definitiva, "Madre" del 2019 té poc a veure amb el curt "Madre" del 2017 però no és pas una mala pel·lícula i resol força bé i fa creïble una història d'amor a contracorrent que, en mans d'un realitzador menys espavilat, hauria pogut caure en el ridícul.
