La relació sorgeix a partir d'una trobada casual en una estació de tren que esdevé fonamental en la història. Ell és metge, i fa servir el ferrocarril per anar a la feina que té a l'hospital; ella, una mestressa de casa, que cada dijous es desplaça a la ciutat per comprar i, potser, anar al cinema. El film, sorprenentment, comença quan la parella se separa, al mateix bar de l'estació on es van conèixer -com sabrem ben aviat-, i, a partir d'aquí, la narració es mostra a través d'un flash-back que ocupa gairebé la totalitat del metratge, acompanyat de la veu en off de la protagonista, qui recorda les situacions viscudes i els sentiments que sorgeixen amb una força aclaparadora, superant qualsevol sentiment de culpa, ja que ambdós estan casats, i sembla que feliçment. L'amor és tan intens i sincer, que només pot concitar la nostra adhesió; el film, però, no obvia les complicacions d'una relació prohibida, la necessitat de mentir i l'amenaça d'una societat hipòcrita i malvolent.
La narració per veu de la protagonista femenina i la posada en escena de Lean, bàsicament sòbria però també expressionista en molts moments, contribueixen al caire oníric de tan apassionada història. I, ja que parlem d'expressionisme cinematogràfic, caldrà esmentar escenes com la de l'efusió amorosa al túnel de l'estació, amb les ombres dels protagonistes amenaçades per les de presumptes desconeguts que poden descobrir-los, o el dramàtic final al bar de l'estació, quan ella es queda sola i la il·luminació es concentra en el seu rostre, aïllant-la de la xerrameca de la coneguda i de l'entorn, fins que la càmera s'inclina en un molt oportú angle holandès i ella corre cap a les vies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada