La seva interpretació és intensa i commovedora. I les imatges del film són adequadament belles. Però, a falta de conèixer la novel·la de Maggie O'Farrell, crec que cal destacar la solvència d'un guió a quatre mans impecable en la seva estructura d'arrel clàssica, en què gairebé totes les escenes i situacions reforcen el sentit d'un moment posterior d'un metratge que, en el tram final, parla de l'obra literària -o teatral- com a catarsi.
Shakespeare sap posar en boca dels seus actors les paraules que li falten quan coneix l'Agnes o quan s'ha d'enfrontar al dolor de la pèrdua. L'escenari del Globe Theatre és el contrapunt de l'Anglaterra rural i del bosc que tant estima la seva dona, mostrat en imatges i relatat a través dels seus sons. L'home és capaç de grans gestes, d'escriure obres tan brillants com la tragèdia de Hamlet, però la poesia només és el lament davant un món en què la vida és molt fràgil i en què els crits d'una dona són els mateixos quan assistim al seu part que quan acull entre els seus braços un fill agonitzant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada