CUATRO MOSCAS SOBRE TERCIOPELO GRIS

"Cuatro moscas sobre terciopelo gris" (1971) vol ser tan moderna com "El pájaro de las plumas de cristal". I per això compta amb un protagonista amb els cabells llargs (l'americà de torn, en Michael Brandon) que toca la bateria en un grup de rock. 

Però aquests primers films d'Argento, que incloïen escenes pujades de to entre el protagonista i alguna joveneta, també reflectien una mirada retrògrada -potser normal en la Itàlia de l'època- sobre el col·lectiu homosexual: a "El pájaro de las plumas de cristal", una roda de reconeixement, quan busquen l'assassí en sèrie, està composta de presumptes pervertits, entre els quals un home acusat de sodomia; i Argento encara es permet una broma fàcil, quan accedeix a la roda de reconeixement un transvestit i el comissari replica que ell ha demanat "un pervertit, no un transvestit". A "Cuatro moscas sobre terciopelo gris" no hi ha una escena equivalent, però resulta curiós que el detectiu més aviat inepte -que acaba, però, desemmascarant l'assassí- sigui obertament homosexual i aprofiti les seves perquisicions per lligar. Potser cal afegir que abunden els secundaris estranys, com un a qui anomenen Déu, que menja sardines crues i s'assembla a Bud Spencer, un ajudant que no ajuda gaire, un veí coix que consumeix revistes pornogràfiques, i un carter que sempre rep patacades. Serien l'equivalent presumptament humorístic del pintor o del proxeneta tartamut a "El pájaro de las plumas de cristal". 

Al marge d'aquestes qüestions, es tracta novament d'un giallo arquetípic, amb un muntatge confús i algunes caigudes de ritme, que inclou, si més no, escenes interessants: la persecució en un laberint vegetal (més modest, però, que el d'"El resplandor"), o una llarga seqüència al metro, on el detectiu segueix el sospitós, que recorda situacions similars en thrillers americans de l'època; i una escena en una presentació de moda funerària quasi digna de Fellini. 

El final conté un accident amb un camió, com a "Rojo oscuro"; i també tenim una casa modernista i un teatre buit, escenaris que esdevindran habituals en els films del realitzador.

EL PÁJARO DE LAS PLUMAS DE CRISTAL

"El pájaro de las plumas de cristal" (1970) va ser la carta de presentació de Dario Argento. Giallo sobre un assassí en sèrie perseguit per un policia presumptament eficaç amb una curiosa tendència a adormir-se durant les rodes de premsa, i també per una parella de nord-americans (Tony Musante i Suzy Kendall), ell escriptor i ella una hippie, que atorguen al film un aire "modern" que, sens dubte, va contribuir a l'èxit de la proposta, juntament amb una llarga escena en una galeria d'art (modern), en què Vittorio Storaro demostra que sap com jugar amb dos colors (el blanc i el negre) i contraposar aquest minimalisme cromàtic amb la presència del vermell en l'escena dels crèdits en què el misteriós criminal segueix i fotografia una futura víctima (la imatge es deté, interrompent el tràveling), per concloure amb les acolorides plomes de l'ocell del títol. 

"El pájaro de las plumas de cristal" és, doncs, un títol de culte, en definitiva bastant irregular, solcat per notes d'humor barroeres i un prudent erotisme. Tarantino el va homenatjar a "Death Proof", quan el dolent fotografia les amigues especialistes i sona la mateixa música, d'Ennio Morricone.

 

Quan l'amor se'n va, on va?

"Mi amiga Eva" (2025), dirigida per Cesc Gay i interpretada per una esplèndida Nora Navas, manté el to d'altres títols de la filmografia del realitzador català: una barreja de drama i de comèdia, que de vegades funciona molt bé ("Truman"), d'altres no tant ("Sentimental"). En aquest cas, el resultat mereix un notable; potser hi tingui a veure la participació en el guió d'Eduard Sola, ara mateix molt cotitzat gràcies a l'èxit de "Casa en flames". 

El film ens parla d'una crisi matrimonial o, més ben dit, de com la màgia desapareix i de com la protagonista, després de conèixer a Roma l'argentí que sempre surt a les pel·lícules del director (ens referim a la nacionalitat, no a l'actor en concret, aquí Rodrigo de la Serna, rostre popular a casa nostra per la sèrie "La casa de papel"), té el desig, molt lícit, de tornar-se a enamorar. Però això implica sortir de la zona de confort que proporciona el matrimoni, rebre unes quantes crítiques i pagar el peatge de les aplicacions per a lligar. 

Gay i Sola condueixen amb mà ferma les regnes d'un relat que conté molta lucidesa, tot i que no renuncia a l'humor ni a alguna situació tòpica, sempre amb el noble objectiu d'evitar convertir en tragèdia allò que adopta les formes d'una comèdia lleugera, arrodonida al final per una petita confusió que posarà les coses al seu lloc, com passava en molts clàssics de l'època daurada del gènere. 

A diferència d'altres títols del director, no hi ha una excessiva coralitat i una dona és la protagonista absoluta.

També són protagonistes les dones en un drama vestit de comèdia -més coral, això sí- que ens arriba de França i que també parla de la dificultat de mantenir una relació, de les mentides -pietoses o no-, dels errors, dels desenganys, del desig de trobar/recuperar l'amor perdut. 

Emmanuel Mouret ja havia demostrat a "Las cosas que decimos, las cosas que hacemos" i "Crónica de un amor efímero" la sensibilitat i profund coneixement de les febleses humanes amb què aborda els seus drames disfressats de comèdia. Vam dir que recordava Woody Allen, i les "Tres amigas" (2024) s'assemblen una mica a les despistades i insegures protagonistes de "Hannah y sus hermanas". 

Potser el ritme narratiu no té la fluïdesa de l'obra mestra del novaiorquès, però a Mouret no li podem negar habilitat. El trencament de la quarta paret des de l'inici del film impedeix que la tragèdia que sustenta la trama perjudiqui el to lleuger d'una obra que quasi és un compendi de les situacions que envolten la recerca de l'amor. Les visites al museu on treballa una de les protagonistes, els passejos per Lyon, els seus ponts i els seus parcs, també evoquen l'obra d'Allen, fins que -i no és en absolut contradictori- apareix Bergman, i una escena entre una vídua amb sentiment de culpa i el fantasma del seu marit, que és també el narrador, ens proporciona una de les escenes més belles de la temporada cinematogràfica. D'altra banda, Mouret continua mostrant elegància sense renunciar a la sobrietat, com en l'escena en què els personatges, mentre visiten un pis buit, decideixen fondre's en un petó, que finalment veiem però que, abans, només endevinem, perquè la càmera, prudent, espera uns instants abans de seguir-los.

EL CAUTIVO

Després de "Regresión", "Mientras dure la guerra" o la minisèrie "La Fortuna", i després de llegir alguns comentaris que certificaven el menyspreu de la crítica (no tant del públic) envers el darrer treball d'Amenábar, vaig anar a veure "El cautivo" sense gaires expectatives. 

Retrobem característiques i defectes presents en anteriors films "històrics" del director: l'Alger del segle XVI reconstruït digitalment, com l'Alexandria del segle IV a "Ágora"; la divisió dels personatges en bons i dolents (el més dolent de tots, com no podia ser d'altra manera, l'inquisidor interpretat per Fernando Tejero); certa apatia narrativa compensada amb una fotografia i una ambientació notables. 

No obstant això, "El cautivo" no m'ha semblat tan dolenta; si més no, és curiosa. D'entrada, la falta de dades històriques més concretes sobre els anys de captiveri de l'autor d'"El Quijote", combinada amb la presumible vocació fabuladora de tan il·lustre personatge, redueixen el contingut didàctic, que tant llasta molts treballs d'Amenábar, i potencien l'aire de conte oriental, un conte oriental molt queer si es vol, però lluminós com els ulls del governador, venecià convertit a l'Islam, aficionat als relats i a les orgies homosexuals.

LOS SUDARIOS

"Los sudarios" (David Cronenberg, 2024) parteix d'un argument singular: Karsh (Vincent Cassel) és un emprenedor deprimit per la mort de la seva dona a causa d'un càncer (*); amb l'ajuda del seu cunyat, que és informàtic, dissenya els sudaris del títol, que permeten, a través d'unes pantalles sobre les làpides d'un cementiri de la seva propietat al costat d'un restaurant, també de la seva propietat (o des d'un ordinador o telèfon mòbil), contemplar els cossos en descomposició. 

Aquesta brillant idea s'esgota al cap d'un quart d'hora de pel·lícula. Llavors, a Cronenberg li costa recuperar el fil de la història; el que fa és incorporar una subtrama de presumptes conspiracions que involucren als russos i als xinesos, per finalitzar amb una mena de melodrama eròtic en què intervenen la cunyada (Diane Kruger fa el paper de les dues germanes), el cunyat informàtic, una inversora coreana cega, un avatar i un oncòleg. 

L'embolic li serveix, això sí, per recuperar les seves obsessions habituals, algunes portades a l'extrem:

- El desig del cos aliè, encara que sigui un cos mort. O que sigui una relíquia, com un braç amputat a causa del càncer. 

- La mutació, la tecnologia aplicada al cos (un cos mort, en aquest cas, però continuem parlant de la Nova Carn). 

- Les cicatrius; la perversió com a motor eròtic. 

- Els cotxes; en aquest cas, els Tesla que funcionen autònomament (no consta que Elon Musk sigui darrere la producció).

La relació del protagonista amb les germanes, no exactament bessones però quasi, ens recorda la genial "Inseparables" (1988): en aquest cas, també hi havia uns metges -ginecòlegs- que eren bessons i que compartien les amants, però que tenien caràcters complementaris (Jeremy Irons es lluïa en el doble paper); un cos duplicat, dues ànimes (o és la mateixa?), una relació autodestructiva, un descens als inferns que comença amb l'obsessió per presumptes mutacions que afecten les seves pacients. 

La roba de la litúrgia (la primera fotografia correspon a "Los sudarios", la segona a "Inseparables":

(*) La idea sorgeix del dolor de Cronenberg per la pèrdua de la seva esposa també a causa d'un càncer, i Vincent Cassel apareix caracteritzat com un doble del realitzador.

DONNIE DARKO

Exemple paradigmàtic de pel·lícula de culte, "Donnie Darko" (2001), dirigida per un senyor, Richard Kelly, que no tindria després una carrera mínimament significativa, és una barreja de cinema d'adolescents i de ciència-ficció, en el fons no gaire interessant, que funciona relativament gràcies a una banda sonora ben integrada, a una càmera gràcil i a una notable interpretació de l'encara molt jove Jake Gyllenhaall, capaç de semblar, gairebé alhora, un xicot assenyat (no tan difícil, però, si tenim en compte la colla d'imbècils que l'envolten) i un esquizofrènic, tot i que les al·lucinacions que pateix podrien ser producte de la paradoxa espaitemporal que centra l'argument.

UNA TROMPETA LEJANA

Raoul Walsh va dirigir "Una trompeta lejana", la seva darrera pel·lícula, el 1964, el mateix any que John Ford, un altre veteraníssim realitzador borni, signava "El gran combate", on denunciava la política genocida del govern dels Estats Units envers els indis americans. I el film de Walsh també vol ser reivindicatiu, tot i que calen alguns matisos. 

Denuncia el tracte als apatxes chiricahues, i es preocupa de destacar el valor i la fidelitat de l'explorador d'aquesta raça reclutat per l'Exèrcit. Però l'heroi de la funció, capaç de posar ordre en un campament on regna la indisciplina, aconseguir la pau amb els indis, i, de passada, lligar-se la dona del comandant (*), és un oficial de West Point ros i ben plantat a qui interpreta Troy Donahue, estrella juvenil dels primers seixanta. Ell i només ell aconseguirà que els polítics de Washington reconsiderin l'opció de portar els indis als pantans de Florida. 

Els apatxes no semblen gaire sensats, i també trobarem mostres de la seva crueltat llegendària, amb soldats devorats per formigues o cremats vius. 

De manera que "Una trompeta lejana" és una pel·lícula que denuncia el racisme, perquè són els anys seixanta i és el que toca, però amb un biaix una mica supremacista. I cal no oblidar que Walsh va ser el director de "Murieron con las botas puestas" (1941). 

Com sigui, es tracta d'un western vistós i entretingut, que probablement els va servir d'inspiració a Jean-Michel Charlier i Jean Giraud quan, un any més tard, inauguraven la sèrie del Tinent Blueberry amb un "Fort Navajo" d'aspecte no gaire diferent del de Fort Delivery al film d'en Walsh. D'altra banda, la trama li va permetre a Suzanne Pleshette treure's l'espina de veure com una rossa li prenia el nòvio (a "Los pájaros", de Hitchcock); i, posats a fer, es va casar amb Donahue en la vida real, tot i que es van divorciar abans d'un any. 

(*) El problema de l'adulteri el resolen els apatxes expeditivament.

EDDINGTON

He de reconèixer que, tot i la bona impressió que em van fer les primeres -i terrorífiques- pel·lícules d'Ari Aster ("Hereditary", "Midsommar"), encara no m'he atrevit amb "Beau tiene miedo" (2023), per la seva durada i per la seva fama de palla mental. 

Malgrat les referències no eren gaire diferents, que també és llarga i que també surt Joaquin Phoenix, sí que he anat a veure (al Phenomena, el darrer cap de setmana abans del tancament per reformes) "Eddington". Al cap i a la fi, sembla que és un western, oi? 

Un western contemporani ambientat durant la pandèmia i que pretén ser una sàtira que exposa totes les tares que afligeixen els Estats Units, i no només els Estats Units: els perills de les xarxes socials, la hipocresia (la història dels adolescents és, juntament amb l'aparició del gurú interpretat per Austin Butler, el millor de la pel·lícula), el racisme, les paranoies conspiratives, la corrupció i el poder omnímode de les corporacions. 

Es pot argumentar que Aster no acaba d'ajuntar les peces, i que s'encomana de la desorientació que afecta el personatge principal, o que el darrer terç és una mica gratuït. Però no em sembla que "Eddington" sigui una mala pel·lícula; com a sàtira, és lúcida i oportuna (la referència als extremismes i a les armes de foc no pot estar, per desgràcia, més d'actualitat), i, com a thriller, serveix per mantenir l'interès fins a l'epíleg més càustic imaginable. Algunes de les crítiques que ha rebut les trobo excessives; els "entesos" de RAC1, per exemple, la van destrossar; ara que, ben mirat, és gaire fiable una emissora que dedica el noranta per cent del seu temps a parlar de futbol (del Barça, per ser més exactes)?

LA EVASIÓN

Jacques Becker va dirigir el 1960, el mateix any de la seva mort prematura, "La evasión", títol fonamental del gènere carcerari, i potser la darrera gran obra mestra del cinema clàssic francès. 

Un breu pròleg ens adverteix que els fets que presenciarem, ocorreguts a la presó parisenca de La Santé, el 1947, són ben reals. Ens ho diu un dels cinc homes que hi van participar i que també actua a la pel·lícula fent de si mateix, ideòleg d'una fuga que comença amb un forat (com ens adverteix el títol original), possible només gràcies a la determinació i solidaritat entre els companys de cel·la, als quals s'uneix, casualment i en el moment decisiu, un jove molt simpàtic acusat d'intentar matar la seva dona. 

Ajudat per una fotografia impecable en blanc i negre de Ghislain Cloquet, Becker resol amb nota l'inconvenient d'un escenari tan reduït, i descriu tot el procés amb minuciositat i sobrietat bressonianes. La presentació objectiva dels fets no impedeix que "La evasión" sigui també una anàlisi extraordinària de la condició humana. 

A pesar dels delictes greus que segurament han comès (tret del cas referit, no s'explicita en cap moment el motiu del seu ingrés en presó, i solament que esperen penes superiors als deu anys i per això es volen escapar), els presoners de la Santé són profundament humans, generosos, gairebé herois. Un punt de vista, com es pot veure, força radical.

BALLERINA

L'èxit de "John Wick" propicia un spin-off protagonitzat per Ana de Armas. 

No m'agraden els spin-offs; a banda de la seva descarada vocació comercial, acostumen a ser una versió degradada de l'original corresponent. Però, com vaig exposar en el seu moment, la nissaga protagonitzada per Keanu Reeves em va semblar un plaer culpable que assolia estatus de culte, si més no en el seu esplèndid quart lliurament. La història viatjava de la simplicitat del capítol inicial a la fantasia inversemblant, gairebé paròdica, i aquesta qualitat oferia moltes possibilitats, que potser calia continuar explorant. A més, com dèiem, "Ballerina" (Len Wiseman, 2025) és protagonitzada per la meva heroïna d'acció predilecta. Calia donar-li una oportunitat. 

La cosa comença fatal. Sí, ja sé que no hem de jutjar aquest títol per l'argument, però la història de la nena petita que vol venjar la mort del seu pare i a qui entrenen per ser una assassina (a la mateixa escola on va en John Wick, que passa un moment a saludar) és vulgar i tòpica i no desperta el meu interès. Tampoc les constants aclucades d'ull a la nissaga (de fet, el personatge femení i alguna de les situacions les vam poder veure a "John Wick: Capítulo 3-Parabellum" -2019-). 

Finalment, però, l'Eve Macarro (sí, és el nom del personatge!) es fa gran i ja viatja pel seu compte. I és a partir d'aquí que retrobem allò que feia atractives les anteriors pel·lícules de la nissaga: els escenaris exòtics on transcorren les plantofades (un hotel a Praga de disseny fascinant, una discoteca feta de gel, un poblet idíl·lic a les muntanyes on tots els seus habitants -nens inclosos- són assassins), i la violència paroxística de baralles amb armament variadíssim, que pot anar dels rifles sofisticats a una gamma més eclèctica que comprèn punyals, destrals, katanes, botes de patinatge, plats (!), i, en un èxtasi gore, granades de mà i llançaflames. Excés que atorga al film raó de ser i supleix la inferior qualitat coreogràfica de les situacions. 

"Ballerina" no oblida el detall curiós de repartir referències cultes al llarg de la trama i, a falta d'un Museu del Louvre ("John Wick 4", 2023), se centra en la cinefília, de manera que el teatre en què Eve aprèn ballet (i a fer d'assassina) s'anuncia amb el nom de Tarkovsky; ens queda el dubte de si els guionistes es volien quedar amb nosaltres, o els semblava adient per la similitud fonètica amb Txaikovski, el músic, atès que El llac dels cignes està molt present en la trama. L'altra aclucada d'ull cinèfila resulta més oportuna: en una de les sessions d'hòsties, salten els canals d'un televisor que hi ha en l'estança, i podem veure fragments de pel·lícules d'acció, o fragments d'acció en comèdies, com "Aterriza como puedas" o "El héroe del río", de Buster Keaton, màxim exponent de l'humor cinètic.

ACOSADA

El títol castellà d'aquest film dirigit per Anne Le Ny el 2024 no menteix en sentit estricte, car hi ha un assetjament; però resulta més aviat una excusa, i és més honest l'original, "Dis-moi juste que tu m'aimes", ja que el tema central és la inseguretat en el si d'un matrimoni aparentment feliç, i seran les sospites de la protagonista el motor d'una trama amb suspens relatiu i precipitada resolució final. "Acosada", que transcorre a la França de províncies i pot recordar Chabrol, no funciona com a thriller, i incompleix una regla d'or hitchcockiana quan converteix el dolent de la funció en un personatge patètic; però el retrat de l'esposa insegura és creïble i Elodie Bouchez es menja amb patates la resta del repartiment.

ROMERÍA

Carla Simón tanca la seva trilogia familiar amb una continuació d'"Estiu 1993" en què la nena protagonista és ja una adolescent (gran interpretació de Llúcia Garcia), que viatja a Galícia per aclarir l'avortada relació amb la família paterna. 

L'acció de "Romería", en clau estrictament autobiogràfica, es mou entre un present situat el 2004, i un passat reflectit en el diari de la mare, escrit els anys vuitanta, testimoni d'una generació de joves que van voler viure massa de pressa i van patir els estralls de l'heroïna i de la sida. 

L'estil naturalista conreat per la realitzadora en els seus treballs anteriors cedeix, després d'una escena a casa dels avis, d'impecable execució i profund significat, en favor d'una recreació entre aspra i poètica d'allò que va poder passar, un somni tal vegada.

EL ODIO

"El odio" (Mathieu Kassovitz, 1995) ha esdevingut un títol de culte, però també arrossega certa fama de sobrevaloració. Em feia no sé què revisar-lo per por de trobar-lo obsolet, sobretot ara que han proliferat altres retrats de la difícil situació a les banlieues parisenques (em venen a la memòria "Los miserables", de Ladj Ly, o, fins i tot, "Los peores" *); la presentació en blanc i negre o la posada en escena més o menys espectacular, amb molt moviment de càmera i algun canvi de diafragma a la manera de Hitchcock ("Vértigo"), Spielberg ("Tiburón") o Scorsese ("Uno de los nuestros"), també podien contribuir a la sensació d'estar davant d'un film pretensiós, envellit prematurament. 

Com sigui, constato que "El odio" resulta un títol francament entretingut. Les aventures dels tres protagonistes (un jueu, un negre, un àrab) al barri i durant una incursió al centre de París que acaba amb una llarga deambulació nocturna contenen moments de surrealisme genuí, en un vàter públic o en un pis luxós on viu un individu sinistre del qual només sabem que li diuen Astèrix; l'escena a la galeria d'art o les topades amb la policia i amb una colla de skins són més previsibles, però també necessàries, i tot plegat fa que acabem comprenent qui són aquests joves sense futur, fins i tot podem estimar-los perquè, més enllà de la seva condició de petits delinqüents i poca-soltes, resulten entranyables i amics dels seus amics. D'aquesta manera, el final, tal vegada massa truculent, esdevé més impactant; i l'obvietat del discurs cedeix davant el retrat humà. I, què cony!, que parlar de l'odi als carrers no és una qüestió obsoleta, sinó, per desgràcia, més vigent que mai. 

(*) "Los peores", dirigida per Lise Akoka i Romane Gueret el 2022, és un curiós exercici de cinema dintre el cinema: un equip de rodatge contracta nens que viuen en un barri a Boulogne-Sur-Mer per, presumptament, fer d'ells mateixos; però l'afany de realisme podria implicar, paradoxalment, certa manipulació, suggerida des del títol (per què hem de triar els pitjors?). 

Cassel vs. De Niro?

LA CARTA

Dirigida per William Wyler el 1940, "La carta" es basa, com "El vel pintat" -la vam comentar al bloc el desembre del 2021-, en una obra de William Somerset Maugham. En realitat, una peça teatral, però els elements de la trama són molt similars: colons britànics que exploten els recursos del sud-est asiàtic, una dona infidel. 

La història es presenta com un drama criminal, bastant previsible des de la primera seqüència; però Wyler aplica la seva elegància habitual: obre amb un travelling i tanca amb ombres expressionistes, sense que l'origen teatral i l'abundància de diàlegs afectin el ritme. Altrament, el film és un vehicle idoni perquè Bette Davis excel·leixi en el paper de dona perversa, que repetiria a les ordres del mateix realitzador, l'any següent, a "La loba".