Resumidament, es tracta d'un remake d'"El salario del miedo", de Clouzot, en clau hiperbòlica. D'entrada, afegeix a l'original un pròleg molt viatger que ens conduirà de Veracruz a Nova York passant per Jerusalem i per París, en què explica els motius pels quals els quatre protagonistes han d'acabar malvivint en un llogarret de Centreamèrica.
Aquest pròleg enllaça amb altres pròlegs viatgers que el mateix Friedkin havia patentat a "The French Connection" i "El exorcista" i que van resultar habituals en títols nord-americans dels setanta amb vocació de rebentar les taquilles (per exemple, "Encuentros en la tercera fase", de Spielberg). Però, en aquest cas, només afegeixen molt metratge i espatllen un misteri que, al film d'en Clouzot, afegia un to oníric, molt adequat per encarar el malson del trajecte amb camions carregats de nitroglicerina. Que sapiguem què han fet tots els personatges per acabar tan malament, a part de contribuir a inflar el pressupost d'un film que, com hem dit, va resultar un desastre financer, i d'explicar un final potser innecessari, no fa que ens caiguin més simpàtics. Tot i que, com va observar un bon amic meu, el relat de les seves malifetes pot implicar que el lloc on es troben no és sinó l'infern. I no es pot negar que Friedkin retrata el poble on malviuen sota la humitat i la calor i enmig de la misèria com si de l'infern es tractés. I el penós viatge enmig de la selva serà la seva penitència.
Tampoc assoleix el suspens de l'original, però cal reconèixer que les escenes en què travessen un pont en condicions lamentables (tres setmanes de rodatge sota la pluja tropical) són espectaculars sense haver de recórrer als efectes especials que s'apoderarien del cinema comercial nord-americà des d'aquell mateix any, enterrant no únicament la carrera d'en Friedkin sinó tota una manera d'entendre el gènere d'aventures.