diumenge, 9 de juliol del 2023

CUENTOS DE TOKIO

"Cuentos de Tokio" (1953), obra mestra de Yasujiro Ozu, també parla de la vida i de la mort, a través de l'anècdota d'una parella d'ancians que viatgen a Tòquio per visitar dos dels seus fills i la nora vídua d'un tercer, i de la posada en escena característica del realitzador: la càmera enfoca des del terra, enquadrant els personatges des d'una distància prudent que permet apreciar les dimensions dels seus petits però aparentment confortables habitatges; la posició de la càmera té també l'avantatge de mantenir-la a l'alçada dels protagonistes quan seuen o dormen a terra, com és el seu costum. 

Tot i que els avis fan més aviat nosa a uns fills que treballen molt per aixecar un país ferit per la recent Segona Guerra Mundial, sempre mostren agraïment. Cal tirar sempre endavant, fins i tot assumint el risc de mostrar-se egoistes. I els avis insisteixen a la seva jove, que sembla estimar-los més que els fills biològics, que oblidi el marit mort a la guerra, que ja no s'hi pot fer més, i es torni a casar. I quan mor la iaia, tornant del viatge, també el pare recorda als seus fills que la vida continua. I una mica de sake de tant en tant ho fa tot més suportable.

5 comentaris:

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Hay un buen puñado de películas (esta pertenece a ese selecto grupo) que van mas allá de lo que consideramos "obra maestra", es realmente impresionante e irrepetible.
Saludos!

ricard ha dit...

En la lista de Sight and Sound ocupa la tercera plaza.

Saludos.

Cinefilia ha dit...

Realment es tracta d'una pel·lícula molt emotiva (i, per desgràcia, amb un rerefons familiar que segueix estant en plena vigència).

Una abraçada.

Trecce ha dit...

El clásico de Yasujirō Ozu es un film para degustar con calma.

ricard ha dit...

Juan: La proximitat física entre pares i avis encara es va mantenir als països llatins al llarg del segle XX, però em sembla que ja ha passat a la història. En el cas del Japó, i tal com reflecteix la pel·lícula, l'evolució des d'un model de família molt tradicional a un altre més contemporani -i més alienant- devia ser força més sobtada.

Trecce: Y para revisar de vez en cuando.

Una abraçada.