Després d'un pròleg amb Indiana Jones-Harrison Ford rejovenit digitalment i, com quasi sempre, enfrontat a una colla de nazis, el retrobem envellit però encara carismàtic en un moment crucial de la Història. L'home acaba d'arribar a la Lluna i, gràcies als efectes digitals, ens desplacem al bell mig de la desfilada dels tres astronautes a la Cinquena Avinguda de Nova York l'estiu del 1969. En tot aquest segment, el guió es mostra prou hàbil presentant els personatges i preparant-nos per a una darrera aventura: el doctor Jones es jubila i es troba sol i desemparat (té això a veure amb la Guerra del Vietnam?); el seu antagonista, un antic nazi que ha col·laborat decisivament en la missió Apollo, interroga un cambrer negre sobre els seus orígens i qüestiona la intervenció americana en la Segona Guerra Mundial per, tot seguit, contestar a un periodista que l'espai ja no és la darrera frontera. Deixa la frase en suspens però ben aviat sabrem que tot té a veure amb un instrument enigmàtic inventat per Arquimedes i separat per peces que caldrà buscar arreu del món.
Espectaculars escenes d'acció, una part central en què el ritme decau una mica (no diré que Antonio Banderas en tingui la culpa, però el seu personatge és més aviat irrellevant), Jones-Ford demostrant que està en forma tot i l'edat, ajudat, però, per una heroïna hawksiana (com la Marion del primer lliurament) i un nen (com el Tapón de la segona pel·lícula), i un final apoteòsic sobre el qual estalvio comentaris per no fer espòilers.
Mangold no és Spielberg però compleix amb l'eficiència que ja havia demostrat a la notable "Le Mans '66". I probablement "Indiana Jones y el dial del destino" no sigui el millor títol de la nissaga, però juga bé la carta de la nostàlgia; la prova: quan vaig guardar entrades al cine del meu poble per a una sessió en dia laborable, em va sorprendre que estigués la sala gairebé plena; vaig pensar que estaria ple de canalla, però resulta que no; la majoria dels assistents eren vells com jo i aplaudien amb entusiasme les aparicions d'un senyor que demostra amb fets que ja no hi ha edats. Harrison Ford ja en té vuitanta i ell i el seu personatge són el millor regal per als boomers.