OPPENHEIMER

El darrer film de Christopher Nolan aborda un gènere nou en la seva filmografia; el biopic; en aquest cas, de l'inventor de la bomba atòmica, Julius Robert Oppenheimer, senyor d'enorme talent a qui van posar al capdavant del Projecte Manhattan a pesar de les seves simpaties d'esquerres (que, després d'Hiroshima i Nagasaki, servirien d'excusa per a un procés vergonyant a la seva figura). 

Tan complex i alambinat com acostumen a ser els treballs del realitzador, el film alterna a través d'un muntatge força hàbil moments i arguments diversos, que formen un puzzle que Nolan completa en la darrera seqüència. Parla, òbviament, de Los Alamos i de la bomba, i aquesta és la part més espectacular; perquè, si el director va demostrar a "Dunkerque" que no li calen paraules per desenvolupar una història, "Oppenheimer", més enllà d'algunes metàfores visuals, és un film molt dialogat, sobretot quan es refereix a la persecució política a l'inventor i la seva relació amb l'enigmàtic Lewis Strauss, igualment enfrontat a una comissió, que Robert Downey Jr. incorpora admirablement. No falten les referències a la joventut del personatge i les seves investigacions en el camp de la física quàntica, les seves relacions amb les dones, amb els companys, amb el poder. 

Nolan s'enfronta a un repte difícil. Perquè "Oppenheimer" és un film dens que apunta en moltes direccions i, tret del moment de l'explosió al desert, no conté gaires concessions al gran públic. Adopta un to grandiloqüent, igualment comú en molts dels seus treballs, omple la banda sonora de soroll (nova col·laboració amb Ludwig Göransson), però triomfa en termes generals gràcies a -com hem dit- la precisió en el muntatge, que tampoc no tindria sentit sense un guió més calibrat que els càlculs dels científics que surten al film, puntuat per frases i diàlegs intel·ligents, i les actuacions memorables de gairebé tothom (Cillian Murphy, transmutat en el personatge, Emily Blunt, Florence Pugh, el ja esmentat Robert Downey Jr., Matt Damon, Gary Oldman fent de Harry Truman en una de les millors escenes, i tota una llarga llista de secundaris il·lustres). Per damunt de tot, el gran dilema que recorre transversalment la història -la que explica el film i la que tots coneixem-: quin és el preu de l'èxit del Projecte Manhattan? Quin és el preu que Oppenheimer ha de pagar (*) i quin és el preu que ha de pagar la Humanitat? 

(*) La qüestió de la culpa i els intents de redempció potser ha propiciat l'admiració que Paul Schrader ha expressat envers el film de Nolan. El guionista de "Taxi Driver" fa un cinema molt diferent en la seva forma al del britànic, però en aquest cas la coincidència temàtica és clara i evident.