Però el film, dirigit el 2020 per Emmanuel Mouret, és prou personal per evitar les comparacions. Hi ha un moment de lleure que inclou una ruta turística però que serveix bàsicament per enllaçar diverses històries narrades en flash-back i que mostren com les nostres vides es basen en eleccions no sempre ben fonamentades però que potser cal assumir per poder tirar endavant. Com sigui, la pel·lícula de Mouret és inusualment elegant (atenció a una esplèndida banda sonora de peces clàssiques) i profundament romàntica. No el romanticisme tòpic de títols com "Love Actually" sinó un de més profund i asimètric, que parla més de sentiments que no pas d'un amor que els personatges no saben com definir, que potser confonen amb el desig, que condueix al plaer però també a la gelosia i a la tristesa; Mouret sembla conèixer molt bé les nostres contradiccions i ha estat capaç de robar-nos el cor.
3 comentaris:
Me llegan oportunamente tus apreciaciones sobre un film que tengo en lista para próximas fechas.
Té bona pinta. La tinc pendent de veure. Sobretot ara que sé que el teu parer és favorable.
Una abraçada.
Trecce: Espero no haber creado demasiadas expectativas. A mi me gustó.
Juan: Et dic el mateix. Jo crec que us agradarà.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada