AMANECER

Aquest 2022 toca llista decennal de millors pel·lícules de la història a càrrec de la prestigiosa revista Sight and Sound. 

Vam comentar l'anterior ara fa deu anys. Aquesta vegada sembla que s'endarrereix la publicació fins al mes de novembre per problemes logístics. Mentrestant, augmenten les apostes: continuarà "Vértigo" en primera posició després d'arrabassar-li la corona a "Ciudadano Kane"? Milloraran posicions títols com "2001" o "Amanecer"? 

No sabem què passarà. Si més no, una recent revisió del primer film americà de Friedrich Wilhelm Murnau ens convenç de la seva rellevància i la seva importància en l'evolució del llenguatge cinematogràfic. 

En els primers minuts del film, ja podem apreciar un catàleg de recursos narratius insòlits en el moment de la seva estrena (1927): travellings de seguiment (en un mateix pla, la càmera segueix el personatge i acaba adoptant el seu punt de vista); composicions amb profunditat de camp; flash-backs; flash-forwards; sobreimpressions... 

Un argument melodramàtic ens podia portar a concloure que els mèrits del film eren només visuals, però el cert és que Murnau, assumint les convencions del gènere, explora a fons les seves possibilitats i aconsegueix moments commovedors i d'indubtable força poètica. Posem com a exemple quan els esposos arriben a la ciutat: després d'haver intentat matar la dona i penedir-se en el darrer moment, el marit no sap com fer-se perdonar; tots dos somiquen asseguts en una cafeteria; després, surten al carrer i contemplen l'arribada d'uns nuvis a una església; els segueixen fins a l'interior i, mentre se celebra la cerimònia oficial, la parella protagonista veu renéixer l'amor que un dia els va unir en una escena similar; finalment, surten junts de l'església, abans que els autèntics nuvis, dignes i enamorats davant la sorpresa dels convidats al casament. 

Males influències:

Cal saber perdonar.