La va concebre com una trilogia, però no la va poder completar. La primera part, estrenada el 1944, va agradar molt a Stalin, qui devia voler assemblar-se al protagonista. Però, a la segona part, acabada el 1946, Eisenstein no mostrava només el vessant heroic del tsar Ivan, que apareixia turmentat per les difícils decisions que havia de prendre; una opció segurament més propera a la realitat d'un personatge contradictori, anomenat el Terrible perquè no feia les coses a mitges i la seva guàrdia pretoriana, l'oprítxnina, executava les seves ordres amb fermesa i crueltat extremes. Stalin potser va pensar que el film criticava el seu propi autoritarisme; va prohibir l'exhibició d'aquesta segona part i tot plegat va propiciar la interrupció del rodatge de la tercera. Eisenstein va morir el 1948, amb només cinquanta anys, sense haver pogut completar la trilogia, i la segona part, també coneguda com La Conxorxa dels Boiars, no es va estrenar fins al 1958.
Després de portar a la pràctica les seves idees sobre el muntatge en films tan revolucionaris -en tots els sentits- com "El acorazado Potemkin", "Octubre" o "Alexander Nevsky", Sergei Eisenstein explora a "Iván el Terrible" les possibilitats de l'expressionisme cinematogràfic; les interpretacions i la gestualitat recorden el teatre kabuki (prou conegut pel director, que era un gran admirador de la cultura japonesa), i les relacions entre els personatges s'expliquen a través de la composició dels plans i la utilització de les ombres.
Disposaven de rotlles de pel·lícula en color que havien pispat als alemanys i, cap al final de la segona part de la trilogia (l'escena de la festa), Eisenstein experimenta amb el color, que hauria prevalgut en l'avortada tercera part d'aquesta obra fonamental del cinema soviètic.
7 comentaris:
Sensacional actuación de Nikolai Cherkasov que nos transmite con sus miradas desencajadas toda la paranoia de este hombre que tuvo en sus manos la vida y la muerte de sus súbditos.
Obra mestra absoluta. Una llàstima que Stalin s'hagués de ficar pel mig.
Una abraçada.
Trecce: Un poco paranoico sí que parecía.
Juan: Doncs sí.
Una abraçada.
Tremenda, magnífica y panfletaria epopeya filmada con gran influencia del expresionismo alemán y un montaje excepcional que vi en la filmoteca hace muchos años y que tengo que volver a revisionar.
Un abrazo.
Yo la he descubierto ahora gracias a Filmin.
Un abrazo.
Que tal Ricard!
Nada que añadir. Pertenece a una categoría especial. Merece ser reivindicada una y mil veces.
Saludos!
Desde luego.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada