Un periodista decidit a guanyar el Pulitzer al preu que sigui assumeix el repte de fer-se passar per boig (amb l'assessorament d'un psiquiatre oriental anomenat Doctor Fong) i entrar en un manicomi per resoldre l'assassinat d'un intern. A contracor, col·labora en l'enganyifa la seva nòvia que és stripper.
Les escenes a cal Doctor Fong i una bastant gratuïta demostració del talent de la nòvia ens avisen que ens trobem davant d'una sèrie B. Però, com dèiem, es tracta d'un títol de culte, i no sense motiu.
Les escenes al sanatori i el ¿previsible? procés d'alienació mental del protagonista aporten una considerable angoixa, subratllada per la fotografia expressionista del gran Stanley Cortez (en blanc i negre; curiosament, les imatges que pertorben els interns les veurem en color), i el resultat esdevé un híbrid prou eficaç entre el cinema d'horror i la denúncia: dels mètodes expeditius utilitzats al manicomi o dels problemes de la societat americana del moment, exposats a través dels traumes que han fet embogir un veterà de la Guerra de Corea, un jove únic estudiant negre en una universitat del Sud o un científic especialitzat en la fissió nuclear.
5 comentaris:
Se aprecia, por lo que comentas, un fondo de crítica social.
Quin personatge, Samuel Fuller! Les seves paraules a "Pierrot le fou", on apareixia fugaçment convidat pel no menys genial Godard, podrien considerar-se la millor definició de la seva manera d'entendre l'art cinematogràfic: "Film is like a battleground. There's love, hate, action, violence, death... in one word: emotion".
Una abraçada.
Trecce: Eso me pareció.
Juan: Sí, emoció per damunt de tot. Per cert, Godard va qualificar "Corredor sin retorno" com "una obra mestra del cinema bàrbar".
Una abraçada.
Hola Ricard!
Pues juraría que no la he visto, otro de una larga lista de películas por ver.
Saludos!
Te estoy dando trabajo, ya veo. Las culpas, a Filmin.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada