AGUAS PROFUNDAS

Adrian Lyne va ser, amb Alan Parker i els germans Scott, un dels directors britànics bregats en el món de la publicitat que, els anys vuitanta, van aterrar a Hollywood per canviar la fesomia del cinema comercial nord-americà. 

No m'hi havia referit encara com sí que vaig fer amb els altres noms que he esmentat; i estava per incloure'l en un nou capítol de "los olvidados" quan ensopego amb una pel·lícula estrenada aquest 2022 a Amazon Prime, signada per ell i protagonitzada per Ben Affleck i Ana de Armas. Porta per títol "Aguas profundas" (enganyós, però no vull fer espòilers) i ve precedit de molt mala premsa, començant per la ressenya del nostre amic Travis Bickle. 

Sens dubte és una pel·lícula irregular, i un thriller poc competent tot i que adapta Patricia Highsmith, però, tanmateix, penso que és un dels treballs més personals (potser el més personal) del director, que porta aquí a l'extrem un tema recurrent en el seu cinema: les infidelitats conjugals i la gelosia.

Aprofitarem per fer un repàs a la seva carrera:

A falta de veure "Foxes", del 1980, cal referir-se al seu primer gran èxit comercial, "Flashdance" (1983). Sé que és la pel·lícula favorita de molta gent (Nanni Moretti entre ells) i que l'escena de la dutxa sobre l'escenari és justament icònica. Però, què voleu que us digui? La història d'amor entre una soldadora i el seu cap, que inclou sopars a base de llagosta i passejades amb un gos enorme, em sembla patètica i absurda. Ja està, ja ho he dit!

Tampoc no suporto, malgrat el carisma dels seus intèrprets, "Nueve semanas y media" (1986). L'ambigua relació de la parella protagonista em sembla impostada, com una versió mal digerida d'"El último tango en París"; i les escenes íntimes són absolutament mereixedores de la paròdia que en van dur a terme Charlie Sheen i Valeria Golino a "Hot Shots".

Tampoc "Atracción fatal" (1987) va ser ben rebuda per la crítica, mentre que el públic continuava creient en l'estil pompós de Lyne i el seu glamur d'arrel publicitària. Aquí, però, seré més benèvol: d'entrada, la pel·lícula resulta força entretinguda; i si Mickey Rourke i Kim Basinger només s'esforçaven a resultar atractius, Michael Douglas i Glenn Close (ella sobretot) decideixen actuar una mica. La major part de les crítiques a aquesta crònica d'una infidelitat -en aquest cas masculina- anaven referides al missatge conservador del film: el protagonista té una dona que no se la mereix i una filla absolutament adorable malgrat que la pentinin com si fos un xicot; i, a pesar d'això, un divendres després de la feina, té la barra de deixar-se arrossegar al llit per una rossa que, ben mirat, ni tan sols és guapa; el càstig arriba amb l'actitud obsessiva d'una amant pertorbada que no n'ha tingut prou amb una nit de festa, convertida finalment en serial killer, escena a la dutxa inclosa i amb l'esposa (Anne Archer) defensant a trets la seva família. 

Més enllà del missatge conservador -d'altra banda, habitual al cinema nord-americà, paradoxal en un país amb rècord de divorcis-, tenim aquí diversos elements que es repetiran en títols posteriors, i particularment a "Aguas profundas": infidelitat, gelosia, obsessió, crim.

Després d'aquests èxits de públic menyspreats per la crítica, Adrian Lyne sembla voler demostrar que pot ser un autor i tocar temes difícils, com ara els malsons d'un excombatent del Vietnam. "La escalera de Jacob" (1990) és un treball intens i barroc que també té els seus adeptes. Personalment, la trobo feixuga i pretensiosa. Però tot són gustos, i més tractant-se del cinema de Lyne, que, d'una manera o una altra, apel·la a les emocions de l'espectador.

El 1993 signa un altre dels seus títols emblemàtics, en què novament recorre a l'star-system per plantejar un dilema ¿interessant? sobre el matrimoni i les infidelitats. A "Una proposición indecente", una parella simpàtica (Demi Moore i Woody Harrelson), amb problemes per arribar a final de mes, coneix un milionari elegant i ben plantat (Robert Redford) que, encisat pels atributs de l'esposa, els ofereix un milió de dòlars a canvi de passar una nit amb ella. 

Recordo que, quan es va estrenar, totes les meves amigues consideraven que l'argument no tenia gaire suspens. I més tractant-se de Redford: "Per un milió de dòlars, fins i tot amb en Danny DeVito" (sic). 

Una altra dita afirma que "si els diners no entren per la porta, l'amor surt per la finestra"; però els diners del premi acaben causant més mal de caps que alegries a la jove parella. Les motivacions resulten una mica ambigües; sens dubte el marit està gelós, sobretot quan no queda clar si la dona està interessada més en l'atractiu que en la butxaca del personatge; i si a ell li costa perdonar la infidelitat, ella també es pot sentir ferida perquè ell ho hagi permès. 

La crítica va ser despietada però trobo que Lyne ha après a guarnir les seves històries i que "Una proposición indecente", més enllà d'un argument sense gaire suspens (dono la raó a les meves amigues) i una mica trampós, aconsegueix un peculiar clima romàntic; fins i tot el personatge de Redford, a priori pervers, acaba revelant-se sentimental i (quasi) entranyable.

Segur de si mateix, el director s'atreveix a adaptar la "Lolita" de Nabokov en el film del mateix títol del 1997. És més fidel a la novel·la però clarament inferior al treball de Stanley Kubrick. Si més no, tant Jeremy Irons com Dominique Swain s'adapten prou bé als seus personatges (no podem dir el mateix dels secundaris: Melanie Griffith en el paper de la senyora Haze o Frank Langella en el de Quilty), i no es pot negar que la història recull els temes que interessen a Lyne: obsessió, sexe, traïció, crim.

"Infiel" (2002) refà el film de Chabrol "La mujer infiel". No assoleix en cap moment el nivell de l'original però és un treball correcte i bastant ben interpretat, sobretot per Diane Lane en el paper de l'esposa. 

Un marit que combat les banyes amb l'assassinat. Haurà de fer el mateix Ben Affleck davant les contínues i ostentoses infidelitats de la seva jove esposa? Ho deixarem aquí per no revelar més del necessari, però "Aguas profundas", film que serà infamat per la crítica i tampoc no obtindrà l'èxit que va acompanyar Lyne el segle passat, ens ha semblat un treball conscienciós en el qual fins i tot els defectes revelen les intencions del director: un ritme pausat que detalla el complicat dia a dia del matrimoni Van Allen (també tenen una nena maquíssima) distreu d'una trama de suspens massa precipitada, però Lyne vol que dubtem sobre les motivacions dels personatges. Ana de Armas pot resultar més odiosa que els seus amants però potser és veritat allò que li diu al seu marit: que si ella no fos així, si fos normal i el seu un matrimoni avorrit, ell (que s'entreté conreant cargols) ja s'hauria suïcidat. 

I si això no us convenç, afegirem que l'actriu hispana-cubana apareix en gairebé totes les escenes, sempre guapíssima.