Com en films anteriors, Paul Thomas Anderson ens condueix a la ciutat de Los Angeles de fa algunes dècades. L'any 1973 va haver-hi la crisi del petroli (un bon/mal moment per recordar-ho) i Gary Valentine s'enamorava d'Alana Kane. Un altre tema habitual en les seves pel·lícules, la diferència d'edat entre els personatges protagonistes; Alana té vint-i-cinc anys i Gary només quinze, tot i que és molt emprenedor. La seva relació es manté a la
friend zone i els seus alts i baixos remeten a l'adolescència de tots nosaltres, entre la il·lusió i l'eufòria, la tristesa i la frustració. Però preval l'optimisme a "Licorice Pizza", preval el somriure de la protagonista (bateria del grup que porta el seu nom) i la simpatia del noi (Connor Hoffman, fill del malaguanyat Philip Seymour, que va ser actor-fetitxe del director), preval l'alegria de viure i les notes d'humor, sobretot en el retrat una mica caricaturesc dels secundaris, exponents del món de Hollywood; i preval l'enyor d'una època que mostra amb els colors del cinema d'aquells anys, mentre omple el seu film d'homenatges que van d'Altman a "Taxi Driver", mentre combina el primeríssim pla amb els plans-seqüència que ja ens van enlluernar a "Boogie Nights", ara amenitzats per la música dels Doors, Suzi Quatro o David Bowie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada