A "El tambor de hojalata" (1979), passa revista a la violenta història de l'Alemanya de la primera meitat del segle XX a través del relat en primera persona d'un personatge sorprenent, l'Oskar, un nen que no vol fer-se gran i només s'estima un tambor de llauna que l'acompanya arreu; la seva relació amb el món d'uns adults que es comporten com nens petits és, com a mínim, controvertida.
La qualitat de l'original literari s'uneix a una realització eficient i ocasionalment inspirada. Schlöndorff requereix per als papers principals a Angela Winkler i Mario Adorf, amb els quals ja havia treballat a "El honor perdido de Katharina Blum", i fitxa Charles Aznavour per fer de l'infortunat jogueter jueu; però el film no existiria sense David Bennent (el petit Oskar), un nan d'ulls immensos, sense cap experiència prèvia en el cinema, encara adolescent quan el va protagonitzar; va ser el paper de la seva vida i, potser per les seves especials característiques físiques, no en va fer gaires més, tot i que els cinèfils el poden recordar en la fallida "Legend" de Ridley Scott.
6 comentaris:
En la película se pueden ver muchas cosas de la novela de Grass, cuyo éxito se debió, en parte, a la novedad del lenguaje utilizado, era la primera vez, al menos en una novela de éxito, que se utilizaba la ironía y cierto sentido del humor para relatar los hechos que rodearon el ascenso de los nazis, todo ello sin menoscabo de la crítica a su ideología.
Fins i tot el mateix Billy Wilder era un gran admirador d'aquesta pel·lícula. De fet, anys després seria entrevistat per Volker Schlöndorff en un interessant documental.
Una abraçada.
Es verdad que luego no se ha visto mucho al pequeño Oskar desde entonces, pero la película es inolvidable. Ese chillido, ese grito terrible aún resuena en la memoria.
Saludos.
Trecce: Cierto, ese tono se mantiene en la película. Y, cuando se estrenó, resultaba sorprendente.
Juan: Té un estrany sentit de l'humor que, imagino, li deuria agradar al mestre Billy Wilder.
ethan: Inolvidable, sin duda.
Una abraçada i gràcies pels comentaris.
Que tal Ricard!
Leí el libro años después de ver la película. Me parece muy oportuna que la traigas al blog, sobre todo por los tiempos que corren. Recomendaría "Pelando la cebolla" de Grass.
Saludos!
En el sentido que comentas, hubiese preferido ser menos oportuno. Gracias por la recomendación.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada