¿TELÉFONO ROJO? VOLAMOS HACIA MOSCÚ

A "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú" (1964), que té per títol original "Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb", Stanley Kubrick adapta la novel·la "Red Alert", de Peter George, que especula, en el moment de màxima tensió de la Guerra Freda, sobre la facilitat amb què podria esclatar un cataclisme nuclear. Era una qüestió lògicament preocupant; el mateix any, Sidney Lumet dirigia "Punto límite", amb un argument amb força similituds.

"¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú" se centra en dos temes que sempre van interessar el director: la impossibilitat d'assolir un pla perfecte (en aquest cas, el sistema de defensa estratègica, teòric garant de la pau gràcies al poder dissuasiu dels milers de missils nuclears apuntant sobre les potències enfrontades) i la comunicació i les seves paradoxes.

Una base militar talla les comunicacions amb l'exterior quan el seu comandant (Sterling Hayden) decideix que els russos estan enverinant l'aigua en un pla secret per deixar impotents els nord-americans (com li està passant a ell); i envia els seus avions a bombardejar la Unió Soviètica.

Cal detenir els B52 i evitar que s'activi "el dispositiu del judici final", que implica que tan aviat una bomba atòmica esclati sobre territori soviètic, els seus míssils seran llançats automàticament sobre els Estats Units. Però per fer tornar els avions cal donar-los una instrucció secreta, només coneguda pel general embogit.

Un capità de la RAF anglesa que és de visita a la base descobreix el codi secret però quan ha de parlar amb el president dels Estats Units per comunicar-l'hi no pot trucar per telèfon perquè no té prou monedes. Li demana a un dels militars que han hagut d'assaltar la base que dispari sobre una màquina de begudes per obtenir-ne però aquest es nega ja que es tracta "d'una propietat privada"; finalment, accedeix però advertint-lo que "haurà de respondre (de la destrossa) a la casa Coca-Cola".

El telèfon és un instrument present no només en aquesta irònica seqüència, sinó a tot el film, com anuncia el títol en castellà. Els presidents nord-americà i sovètic parlen a través del famós telèfon vermell intentant resoldre el problema. Amb el codi secret han pogut fer tornar tots els avions menys un... que té la ràdio espatllada.

Aquesta suma de petits desastres que condueixen a una catàstrofe definitiva va fascinar Kubrick. Tanmateix, es va adonar que el públic potser riuria amb els detalls d'un argument tan seriós. I va decidir, amb l'ajut del guionista Terry Southern, convertir la novel·la de Peter George en una sàtira plena d'apunts humorístics, una comèdia negríssima per a la qual va convocar novament Peter Sellers i li va regalar una galeria de personatges: el capità de la RAF Lionel Mandrake, el president dels Estats Units Merkin Muffley i el sinistre doctor Strangelove, un científic que assessora el govern nord-americà sobre les conseqüències d'una guerra nuclear a gran escala: és invàlid, parla amb accent alemany i té un braç ortopèdic que fa la salutació nazi quan li sembla.

Des dels noms dels personatges (el general que interpreta Sterling Hayden s'anomena Jack D. Ripper), el film és ple de referències sexuals: comença mostrant un bombarder fent gasolina en ple vol i una música sensual acompanya la maniobra en què s'acobla a la mànega de l'aparell proveïdor de combustible; quan el major T. J. "King" Kong (Slim Pickens) deixa anar la bomba sobre la Unió Soviètica, ho fa muntat al damunt, saludant amb el seu barret de cowboy com si fos en un rodeo, però la identificació de l'arma nuclear amb el fal·lus resulta òbvia (la identificació arma-fal·lus es reitera en treballs posteriors del director). També el cigar que fuma el general Ripper, enquadrat en un contrapicat furiós, simbolitza el poder i el fal·lus postís d'un militar preocupat per la seva impotència.

Visualment, "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú" incorpora molts trets que esdevindran característics en l'obra de Kubrick, com són la utilització d'objectius angulars o el zoom, que reenquadra obsessivament els instruments de navegació del B52. Amb el precedent del hula hoop de Lolita, la forma circular determina el decorat de la Sala de Guerra, cortesia de Ken Adam, que havia treballat a "Agente 007 contra el Doctor No".

També en la línia del director novaiorquès, el film acaba amb un gag demolidor -mai millor dit-, i el contrapunt d'una cançó clàssica, alegre i evocadora, en aquest cas "We'll Meet Again" de Vera Lynn.