Després de la seva obra mestra "Taxi Driver", Martin Scorsese convoca novament Robert De Niro i l'emparella amb Liza Minnelli a "New York, New York" (1977).
El film narra la relació al llarg dels anys entre un saxofonista i una cantant, d'ençà que es coneixen el dia de la celebració de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. Més que un musical, és un drama romàntic amb molt de jazz i música dels anys quaranta, concebut com si fos un títol d'aquella època; fins i tot la cançó "New York, New York", creada expressament per al film, busca recuperar el so d'aquells anys. En definitiva, un tribut cinèfilo-musical que no sembla contenir gaires de les constants temàtiques del director, si exceptuem el caràcter obsessiu i egocèntric del protagonista o el fet que l'acció transcorri a Nova York. La cançó que li dóna títol, interpretada per Liza Minnelli, va ser un gran èxit. De la pel·lícula no podem dir el mateix. Scorsese va haver de retallar considerablement un metratge original de més de quatre hores, però això no va evitar un petit desastre financer; "New York, New York" era un caprici massa car, una versió en colors, tan ben interpretada i dirigida com es vulgui, de les pel·lícules en blanc i negre que ja ningú no mirava ni quan les feien per televisió.
Scorsese es va deprimir bastant a causa d'aquest fracàs i no ha reincidit en el gènere musical excepte en el vessant documental, que inclou títols tan interessants com "The Last Waltz" (1978), sobre el concert de comiat de "The Band", "Shine a Light" (2008), amb els Rolling Stones, "George Harrison: Living in the Material World" (2011) o diversos treballs sobre Michael Jackson, a qui també va dirigir en el video-clip "Bad" (1987). En canvi, els homenatges al cinema clàssic han estat freqüents al llarg de la seva carrera, com anirem veient, tant en clau documental com de ficció.
Però potser és una simplificació dir que Scorsese va abandonar el gènere. Al cap i a la fi, "Uno de los nuestros" o "Casino" són films concebuts en clau musical, amb una càmera que es mou infatigable al so d'una col·lecció de hits musicals de l'època.
2 comentaris:
Tinc pendents les dels Rolling i la de George Harrison. Sí que vaig veure la de Bob Dylan i em va agradar molt, potser perque soc basant fan del Dylan.
Una abraçada.
Jo tampoc no he vist la dels Rolling Stones. La dedicada a George Harrison no és especialment brillant però sí força exhaustiva. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada