En una escena del film, l'escultor mostra a la seva model un dibuix de Rembrandt, i lamenta no ser capaç d'atrapar la vida amb la facilitat del mestre holandès. Fernando Trueba, director d'"El artista y la modelo" (2012), té el mateix problema: no té la inspiració que permetia a Jean Renoir extreure poesia dels detalls més insignificants. En qualsevol cas, el seu treball és tan esforçat com el del protagonista i no podem pas dir que ens trobem davant d'una mala pel·lícula; bé, seria un pecat no aconseguir un producte digne amb Jean Rochefort de protagonista i amb una bellesa natural com la d'Aida Folch.
7 comentaris:
Jo trobo que no està gens malament i que com a mínim és molt honesta. I com que no soc gens fan de Fernado Trueba, El artista y la modelo em sembla molt per sobre de la mitja de les seves pel.lícules.
Una abraçada.
No vi la peli de Trueba, pero coincido plenamente con tu valoración sobre las cualidades interpretativas de Rochefort y sobre la belleza de Aida (además de hacerlo bien la chica).
Un abrazo, ricard.
David: Està bé però m'hi sobren algunes coses: els personatges de Claudia Cardinale i Chus Lampreave sembla que només hi siguin perquè el públic pugui dir "Guaita, si és la Cardinale...!" o per introduir amb calçador els comentaris jocosos de la segona. I alguns moments dramàtics em semblen impostats, per exemple el final. En canvi, les primeres pel·lícules d'en Trueba em semblen menys encartronades; i "La niña de sus ojos", la millor de totes.
Javier: Son la mejor baza de la película, sin duda.
Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.
ui que malament que vens aquesta peli :P
Ets molt perspicaç.
El final tampoc m'agrada gens. Trenca la filosofia de la cinta. M'agrada La niña de tos ojos. Potser també es la meva favorita.
Doncs al final estem gairebé d'acord al cent per cent.
Publica un comentari a l'entrada