Amb el fracàs de "New York, New York", Scorsese va caure en una forta depressió i diuen que en les drogues. Però el productor d'aquest film, Irwin Winkler, va voler tornar a treballar amb ell en la seva següent obra de ficció, una adaptació de l'autobiografia de l'antic campió dels pesos mitjans Jake La Motta. Winkler ja havia conreat un gran èxit amb un film de boxa: "Rocky" (John G Avildsen, 1976). Robert De Niro també tenia un gran interès a encarnar un personatge que semblava fet a la seva mida, violent i torturat; el mateix boxejador estava interessat en el projecte. I, com veurem, el material resultava idoni perquè Scorsese i, novament, Paul Schrader hi aboquessin les seves obsessions sobre la culpa i la redempció.
"Toro salvaje" (1980) és, però, molt diferent de "Rocky". No hi ha un clímax dramàtic sinó una successió de mirades sobre la vida d'un antiheroi que només sobre el quadrilàter pot sentir-se realitzat i expressar la seva ràbia o la seva pena a base de fotre hòsties o rebre-les segons les circumstàncies del moment.
Com la majoria de personatges scorsesians, La Motta és víctima dels seus prejudicis. Té la sort de casar-se amb una dona molt maca -Cathy Moriarty- però la seva gelosia malaltissa arruïnarà no només el seu matrimoni sinó la relació amb el seu germà i mànager (Joe Pesci). Quan Vickie La Motta i la seva cunyada diuen d'un dels seus contrincants que és bufó, Jacke La Motta salta al ring ple d'odi i li arrenca el nas d'una plantofada, la qual cosa fa que un espectador digui: "a aquest, se li ha acabat ser guapo". Però això no és res comparat amb la llarga, magnífica i surrealista seqüència en què Jake La Motta acusa al pobre germà d'entendre's amb la seva dona.
La Motta és com un animal que sap com moure's al ring però és incapaç de lluitar contra els seus instints més primaris. No para de menjar i engreixar-se. I quan arriba a campió de la seva categoria després d'un ascens fulgurant, tampoc no està satisfet perquè mai no serà el campió dels pesos pesants (sic).
No arriba a campió dels pesos pesants tot i l'esforç (De Niro va posar en seriós perill la seva salut i es va engreixar trenta quilos a base d'un règim de pasta i de cervesa) i, tan aviat com és al cim, la seva vida comença a enfonsar-se. Renyeix amb la dona i amb el germà i, encara pitjor, traeix els seus principis permetent que la màfia "arregli" un dels seus combats. La seva penitència inclourà rebre una pallissa monumental al quadrilàter i, posteriorment, la seva detenció per confondre's amb l'edat d'una de les seves amants; a la cel.la de la presó, La Motta copejarà la seva pròpia ombra en una imatge colpidora que resumeix el sentit d'un film que acaba amb una cita bíblica: "Jo només sé que abans era cec i que ara hi veig".
A la potent descripció de personatges i ambients, Scorsese afegeix una realització brillant. Ajudat per una fotografia en blanc i negre magnífica, cortesia de Michael Chapman ("Taxi Driver"), i amb la col·laboració inestimable de la seva muntadora habitual, Thelma Schoonmaker (va guanyar un dels dos Òscar del film; el segon va ser per a la interpretació de De Niro), revoluciona el gènere alternant llargs plans seqüència de la vida quotidiana del protagonista amb escenes de combat que no ocupen més de deu minuts del metratge total del film però que mostren un ampli repertori de recursos i de trucs per reflectir la intensitat i violència de la lluita: angulars, ralentís, picats, canvis de diafragma, una càmera que segueix de prop els combatents i que cau a terra quan ells ho fan... Litres de sang (xocolata, en realitat) i un so que reprodueix els cops utilitzant els sorolls més dispars, incloent bramuls d'elefant.
L'American Film Institute situa "Toro salvaje" en la quarta posició d'entre les cent millors pel·lícules. I, després de "Taxi Driver" i d'aquest títol, Martin Scorsese ja és considerat entre els més grans cineastes nord-americans de tots els temps.
Però el director continua amb la seva tònica d'alternar èxits i fracassos.
Si "Toro salvaje" acabava mostrant Jacke La Motta convertit en un dubtós monologuista, el següent film de Scorsese, "El rey de la comedia" (1982), també tracta sobre el show-bussiness i sobre comediants: un de veritat, Jerry Langford (Jerry Lewis) i un afeccionat (Rupert Pupkin-Robert De Niro), admirador del primer i que el segresta perquè li aconsegueixi una actuació. Resulta una comèdia negra pintoresca, fins i tot subtil en la seva reflexió sobre la relativitat del talent, però contagiada de l'antipatia dels seus protagonistes. No va funcionar a taquilla (va recaptar uns dos milions de dòlars sobre un pressupost de vint), i va posar en greu perill la carrera del director; curiosament, en un moment en què altres vaques sagrades s'estavellaven estrepitosament (Cimino amb "La puerta del cielo" o Coppola amb "Corazonada").
Scorsese va remuntar després d'aquesta ensopegada adaptant un guió de Joseph Minion, novament una comèdia negra però força més divertida sobre un informàtic una mica gris que pateix mil i una peripècies al llarg d'una nit al Soho novaiorquès. "After Hours" (1985) -"Jo, ¡qué noche!", en el poc inspirat títol espanyol- retrata sense gaire pietat els bohemis i progres de la Gran Poma i torna a demostrar la capacitat del director com a creador d'imatges i atmosferes.
Us heu adonat que ja no es fan trailers com aquests?
2 comentaris:
No se porqué exactamente pero no sintonice con toro salvaje, y estoy pensado volver a verla pronto para ver si ahora puedo admirarla, la he visto hace demasiado tiempo atrás y merece otra oportunidad. Me a pasado que filmes vistos nuevamente llegan a gustarme, quizá más experiencia o un estado de animo en particular, un momento adecuado... Taxi Driver si la he visto dos o tres veces y me encanta, y también quiero repetir, y es que hay cintas que uno no se cansa de observar. Saludos.
Te confesaré algo: Cuando la vi por primera vez me esperaba un subidón al estilo de "Rocky". Bueno, al fin y al cabo, tanto "Taxi Driver" como "New York, New York" tenían un clímax... Gana mucho con las revisiones, doy fe. Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada