La meva llista de blogs

dimecres, 9 de setembre del 2026

EL SER QUERIDO

A "El ser querido" (2026), Rodrigo Sorogoyen torna a demostrar la seva capacitat de generar tensió, ara a partir d'una anècdota íntima sobre un pare absent, director de cinema famós, que contracta la seva filla perquè li agrada com actua en les sèries de poca volada que la noia ha pogut protagonitzar. O potser perquè vol refer la relació? 

El motiu del cinema dins del cinema permet a Sorogoyen barrejar formats i escenes en blanc i negre. De tota manera, els millors moments del film són també els més senzills; amb permís de la llarga conversa en primeríssim pla-contraplà que precedeix els crèdits i del moment en què intenten rodar una escena en què els actors han de menjar, ens volem referir a les mirades entre pare i filla des de la distància de les terrasses de l'hotel on s'allotgen, o quan el director se la mira mentre es traslladen de camí o de tornada del rodatge i ella escolta música. Tots aquests moments es perdran (com llàgrimes sota la pluja?) i restarà allò que la càmera ha registrat. 

No entraré a comparar "El ser querido" amb "Valor sentimental", ja que, tot i la similitud argumental, em semblen dos treballs diferents. Però no puc evitar pensar en el darrer Almodóvar, "Amarga navidad", en què també fan pel·lícules i també viatgen a les Canàries, i jo no em vaig creure res, mentre que ara tot em sembla ben real. I, en fi, no podem obviar les interpretacions senzillament espectaculars de Javier Bardem i Victoria Luengo.

5 comentaris:

Trecce ha dit...

En efecto, magníficas interpretaciones.

Pedro Rodríguez ha dit...

Sorogoyen parece confiar excesivamente en los mecanismos de su propuesta. El juego entre el blanco y negro y el color, así como la utilización de diferentes formatos fílmicos, introduce una complejidad visual que no siempre parece responder a una verdadera necesidad narrativa. Son decisiones gratuitas que llaman constantemente la atención sobre sí mismas y que, lejos de profundizar necesariamente en el sentido de la historia, acaban transmitiendo una cierta sensación de artificio y terminan imponiéndose a la emoción que debería sostener el relato. Tampoco era necesario subrayar con esos mecanismos cuándo interactúan el director y la actriz y el padre y la hija. Los espectadores no somos tontos.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Trecce: De lo mejor de sus respectivas carreras.

Pedro: Pues si pretendía ayudar en el sentido que apuntas, cuestión que no llegué a plantearme, me parece todavía más innecesario. La historia, como bien dices, se sigue perfectamente sin tales artificios. Aunque confieso que tampoco me molestaron excesivamente.

Una abraçada.

Cinefilia ha dit...

Feia temps que una pel•lícula no em removia d'aquesta manera. Reitero que m'ha semblat una obra mestra.

Una abraçada.

ricard ha dit...

T'acabaré donant la raó.

Una abraçada.