La parella se separa, però els uneix el petit Antoine. És un nen adorable (fill del director), teòric protagonista d'un film titulat precisament "El niño" (o "Le garçu", en l'original francès); tot i que, a mesura que avança l'acció, ens adonem que també el pare és un nen. I, en la part final, en un episodi que transcorre a la França rural i recorda inevitablement "La boca abierta", Gérard visita el seu propi pare moribund i explica que li deien -al pare- "garçu".
Una de les amants d'en Gérard reconeix que la seva exparella (que passarà a ser la nova de la Sophie) la pegava. Però ella ho perdona; allò que no pot perdonar és la hipocresia.
Sembla que sigui el mateix director qui parla. Potser Pialat sempre es retrata a si mateix: un pare que estima devotament la seva filla Suzanne ("A nos amours"), o al petit Antoine; un home que no sap ser diplomàtic ni conciliador, aspre com les seves pel·lícules ho són, violent tal vegada; però sincer per damunt de tot.
(*) Cal advertir, en qualsevol cas, que "El niño", realitzada el 1995, no va poder ser muntada com volia Pialat a causa de la seva fràgil salut. Tenia ja setanta anys i moria el 2003 sense haver tornat a dirigir. "Le garçu" no va tenir el ressò de les seves produccions dels vuitanta, tot i ser un dels films que millor defineixen el seu univers, entranyable i bellíssim malgrat la seva radicalitat formal. No s'havia estrenat al nostre país i és un motiu més per agrair als responsables de Filmin la gentilesa d'oferir l'obra completa d'un director que ha d'estar sí o sí entre els grans del cinema francès (mundial).
5 comentaris:
Algunos críticos la señalan como casi autobiográfica.
Que el niño sea hijo del director es un dato a tener en cuenta. Y si "La boca abierta" era autobiográfica, también podría serlo ésta.
Ya sé que en mi reseña señalo que Pialat puede reflejarse en sus personajes masculinos, lo cual tendría cierta lógica. Pero, en honor a la verdad, me baso en las apariencias y en la proyección pública de un realizador conocido por su mal carácter en los rodajes o por sus salidas de tono en Cannes. Sin embargo, ignoro si sus relaciones amorosas eran tan complicadas como las que aparecen en sus películas. Y no puedo afirmar que, en la intimidad, no fuese un tipo de lo más amable y cariñoso.
Olvidadísima esta última película de Maurice Pialat, una obra fallida, caótica y carente de rumbo. Aunque el director francés suele destacar por su naturalismo descarnado, aquí la narrativa se disuelve en una sucesión fragmentada de escenas familiares que naufragan en el tedio. Revisionar este testamento cinematográfico tampoco está subrayado en rojo en mi agenda como una de mis próximas y nada apetecibles torturas.
Una abraçada.
Pialat tanca la seva filmografia amb un visceral i naturalista retrat sobre la paternitat.
Una abraçada.
Pedro: No niego que sea un tanto caótica, pero no me pareció en absoluto tediosa.
Juan: El pare estima el fill, tot i no estar sempre al seu costat. L'escena en què, mig d'amagat, l'observa amb els companys de guarderia, em sembla corprenedora.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada