La meva llista de blogs

diumenge, 20 de setembre del 2026

BUS STOP

El plantejament dramàtic de "Río sin retorno" el retrobem ampliat a "Bus Stop" (Joshua Logan, 1956): Marilyn Monroe -Chérie- és una noia amb "un passat" que canta en un club freqüentat per cowboys a Phoenix (Arizona); Don Murray -Beauregard o Bo, com vulgueu- és un jove vaquer que només coneix el bestiar i no ha vist gaires noies, menys encara amb l'aspecte de la cantant. 

De fet, el xicot és verge i innocent. Un cowboy més veterà l'acompanya en el seu viatge a la ciutat per participar en un rodeo, i li donarà alguns consells. Però en Bo no entén de cabareteres ni de subtileses i decideix caçar la Chérie con si es tractés d'un dels vedells que atrapa amb el llaç i dur-la en autobús de tornada a Montana. Ella també és de poble, però el seu somni no és un ranxo a Montana sinó més aviat una carrera a Hollywood. En certa manera, és tan innocent com en Bo, però els separa un abisme. 

"Bus Stop" funciona com un conte de fades. Un western contemporani que comença com una estranya comèdia i, després del rapte i d'una parada -obligats pel mal temps- al bar de carretera a què el títol fa referència, deriva cap al drama romàntic i, en aquest punt, Marilyn Monroe, ajudada per la seva excepcional fotogènia i uns insospitats recursos potser apresos a l'Actor's Studio, transforma una història no gaire creïble, tot i que ben escrita per George Axelrod a partir d'una obra teatral de William Inge, en un poema d'amor que es resol com molts grans poemes d'amor vistos al cinema: enmig d'un paisatge cobert de neu blanca i resplendent.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Fa molt de temps que no he vist "Bus Stop". Llegint la teva ressenya m'han vingut ganes de revisar-la.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Si t'he de ser franc, la recordava millor. Però és que, quan la vaig veure per primera vegada, no estava familiaritzat amb la Monroe en el millor moment de la seva carrera, i la seva bellesa i la seva barreja d'atreviment i vulnerabilitat em van impactar.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

Aquí, Monroe, lejos de limitarse al estereotipo de rubia bonita e ingenua, compone un personaje vulnerable pero sorprendentemente firme. Una película pequeña, cálida y mucho más amarga de lo que aparenta.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Sí. En el último tercio, cuando están atrapados en el bar de la parada de autobuses, la película encuentra el tono justo y Marilyn demuestra lo gran actriz que fue y lo que podía haber sido.

Una abraçada.