Dirigida per Rupert Julian el 1925, aquesta versió de l'obra de Gaston Leroux eludeix el romanticisme i se centra en la monstruositat del personatge, interpretat per Lon Chaney amb una caracterització força inquietant, assumint que un senyor tan lleig no pot tenir gaires virtuts més enllà de saber tocar el piano; sobretot, si té de rival un aristòcrata tan guapo i repentinat.
Com sigui, el film resulta, per a l'època, força espectacular. Treu profit dels decorats gòtics (els soterranis) i omple de color els escenaris més fastuosos de l'Òpera de París. La narració és força àgil i recorre sàviament al muntatge paral·lel.
4 comentaris:
Una gran pel·lícula, amb algunes escenes en primitiu color, i a la qual, tal i com es feia ressò el cartell publicitari, hi van participar al voltant de cinc mil extres.
Una abraçada.
No m'havia fixat en la referència als extres. No sembla que n'hi hagi tants, tot i que les escenes a l'Òpera resulten bastant espectaculars. I molt curiosa la incorporació del color en una pel·lícula tan antiga.
Una abraçada.
Un mas que interesante film de la época en que comenzaba a experimentarse con el color.
Aunque el procedimiento del Technicolor no se perfeccionó hasta "La feria de las vanidades" (1935), hacía años que se venía experimentando con el sistema.
Publica un comentari a l'entrada