Protagonitzada per Malcolm McDowell i altres actors de renom, de Peter O'Toole a John Gielgud, va ser dirigida per Tinto Brass, un senyor que va començar fent cinema experimental, que -curiosament-, va estar a punt de dirigir l'adaptació de "La naranja mecànica" amb producció de Paramount Pictures, però que avui és més conegut per les pel·lícules que barregen una mica barroerament erotisme i drama històric i que ha conreat des de "Salón Kitty" (1976).
Semblava oportú que qui havia obtingut un èxit notable mostrant els bordells nazis portés a la pantalla gran la vida i fets de l'infame emperador Calígula, un senyor que, a part de rebentar-se els diners de l'erari o nomenar senador el seu cavall, va muntar un bordell a la cort, amb les esposes dels senadors exercint de prostitutes, per finançar una dubtosa conquesta de Britànnia.
El guió anava a càrrec de l'erudit Gore Vidal i la producció corresponia a Bob Guccione, fundador de Penthouse, qui va tenir la singular idea de fer superproduccions amb contingut eròtic. O potser caldria dir pornogràfic, ja que, sense el vistiplau de guionista i director, va refer el muntatge i inclogué fragments de sexe no simulat.
El resultat va ser un fracàs majúscul, tant econòmic com artístic. Ara volta una versió teòricament més fidel que no inclou pornografia però que tampoc convida a l'entusiasme. Brass es limita a ajuntar escenes preferentment en pla general que confonen la simetria dels enquadraments amb una elegància desmentida pels pomposos decorats de cartró-pedra. No hi ha ritme ni convicció, ni tan sols funciona la voluntat evident de provocar l'espectador mostrant les orgies i els excessos. És un "Satyricon" descafeïnat.
"Calígula" de Tinto Brass fa enyorar una sèrie britànica molt més modesta en la seva concepció visual però summament eficaç com a resum de les peripècies de la dinastia Julio-Clàudia, i ens referim a "Jo, Claudi", produïda el 1976 per la BBC segons l'obra de Robert Graves. John Hurt era un Calígula molt més terrorífic que McDowell fent el pallasso i el personatge de Claudi, un patètic decorat en la versió cinematogràfica, adquiria grandesa amb els trets d'un extraordinari Derek Jacobi.
Les dones de Calígula: Drusil·la, la germana incestuosa (Teresa Ann Savoy), i l'oficial (Helen Mirren, joveneta i voluptuosa):
5 comentaris:
Tot i que discutible, sempre m'ha semblat una pel·lícula que té un cert encant.
Una abraçada.
Una aceptable idea, estropeada por la inclusión de tantas escenas de sexo, bastante mal rodadas y montadas con pésimo gusto y que lo único que consiguen es aburrir, entre otras cosas por el excesivo aumento del metraje que suponen y por lo aburridas que resultan.
Buena parte del elenco, incluídos realizador y guionista, de buena gana se habrían borrado de los créditos.
Juan: Si més no, ha adquirit cert estatus de film de culte.
Trecce: La última versión que podemos encontrar en Filmin ha eliminado las escenas de sexo explícito. Pero, ¿qué quieres que te diga? Al menos, animaban un poco el cotarro. Y la película se me hizo igual de larga.
Una abraçada.
No la vi en su día y creo que me alegro. La que sí seguí fue la magnífica serie "Yo Claudio".
Saludos.
"Yo, Claudio", infinitamente mejor.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada