TRUFFAUT I EL CICLE DOINEL

Després de l'èxit de "Los cuatrocientos golpes" (1959), Truffaut i Jean-Pierre Léaud van recuperar el personatge d'Antoine Doinel en quatre títols més:

- A "Antoine et Colette", episodi del film col·lectiu "L'amour à vingt ans" (1962), el nen ha crescut i, després de deixar enrere el reformatori i trencar definitivament els llaços amb els seus pares (matrimoni llastat per l'adulteri de l'esposa), compleix el somni de viure independent gràcies al seu treball fabricant discos de vinil (únics que existien llavors). La història narra el seu primer amor, la Colette (Marie-France Pisier), una noia a qui coneix mentre assisteix a concerts de música clàssica i a qui declara el seu amor sense aconseguir passar de la friend zone. Crònica d'un desengany adolescent, el to és forçosament malenconiós, tot i que manté un cert contrapunt humorístic propiciat sobretot pel mateix personatge, maldestre però simpàtic; els seus esforços no li aporten l'amor de la Colette però es farà molt amic dels pares de la noia.

- "Besos robados" (1968) és, amb "Los 400 golpes", el millor títol del cicle Doinel. El xicot dura un dia en la feina de vigilant nocturn en un hotel, però de seguida troba ocupació com a detectiu privat. El seu primer encàrrec implica fer-se passar per treballador d'una sabateria, on s'enamora de la dona de l'amo (Delphine Seyrig), aventura que no resulta incompatible amb una relació més de futur amb la Christine (Claude Jade). Truffaut potencia el to humorístic sense que es perdi la poesia d'una trama sobre la innocència de la joventut i el sentiment amorós, narrada amb tendresa i llibertat, que conté fragments realment insòlits (vegeu el meu post de novembre del 2009).

- A "Domicilio conyugal" (1970), Antoine i Christine ja són casats i es guanyen la vida com poden. Tot i que fan molt bona parella, ell -que continua comportant-se com un adolescent- mantindrà una relació extraconjugal amb una japonesa.

- "El amor en fuga" (1979) comença amb el divorci de la parella. De fet, ja viuen separats; Antoine fa de corrector en una impremta i manté una relació aparentment inestable amb la guapa Sabine; com es van conèixer a partir d'una fotografia feta miques és un relat prou poètic que hauria pogut ser un excel·lent curtmetratge. Però a Truffaut no li sobren les idees per a un llarg i omple el metratge amb fragments dels films anteriors, fins i tot algun manllevat de "La noche americana". Tan decebedor com els capítols de "Friends" fabricats amb trossos d'altres capítols. Com sigui, aquest film funciona com un compendi-homenatge i una oportunitat per al protagonista de retre comptes amb el passat; inclou un retrobament amb la Colette, tot i que el guió (que també signa la Marie-France Pisier) no sap què fer amb el seu personatge d'advocada marcada per una tragèdia familiar, i una altra trobada més curiosa amb qui havia estat amant de la seva mare i que vol fer-li saber que ella no era exactament la persona odiosa presentada a "Los 400 golpes", i que també caldria una reconciliació amb el seu record. Una vegada més, Truffaut ens parla d'ell mateix?