TRUFFAUT I EL CICLE DOINEL

Després de l'èxit de "Los cuatrocientos golpes" (1959), Truffaut i Jean-Pierre Léaud van recuperar el personatge d'Antoine Doinel en quatre títols més:

- A "Antoine et Colette", episodi del film col·lectiu "L'amour à vingt ans" (1962), el nen ha crescut i, després de deixar enrere el reformatori i trencar definitivament els llaços amb els seus pares (matrimoni llastat per l'adulteri de l'esposa), compleix el somni de viure independent gràcies al seu treball fabricant discos de vinil (únics que existien llavors). La història narra el seu primer amor, la Colette (Marie-France Pisier), una noia a qui coneix mentre assisteix a concerts de música clàssica i a qui declara el seu amor sense aconseguir passar de la friend zone. Crònica d'un desengany adolescent, el to és forçosament malenconiós, tot i que manté un cert contrapunt humorístic propiciat sobretot pel mateix personatge, maldestre però simpàtic; els seus esforços no li aporten l'amor de la Colette però es farà molt amic dels pares de la noia.

- "Besos robados" (1968) és, amb "Los 400 golpes", el millor títol del cicle Doinel. El xicot dura un dia en la feina de vigilant nocturn en un hotel, però de seguida troba ocupació com a detectiu privat. El seu primer encàrrec implica fer-se passar per treballador d'una sabateria, on s'enamora de la dona de l'amo (Delphine Seyrig), aventura que no resulta incompatible amb una relació més de futur amb la Christine (Claude Jade). Truffaut potencia el to humorístic sense que es perdi la poesia d'una trama sobre la innocència de la joventut i el sentiment amorós, narrada amb tendresa i llibertat, que conté fragments realment insòlits (vegeu el meu post de novembre del 2009).

- A "Domicilio conyugal" (1970), Antoine i Christine ja són casats i es guanyen la vida com poden. Tot i que fan molt bona parella, ell -que continua comportant-se com un adolescent- mantindrà una relació extraconjugal amb una japonesa.

- "El amor en fuga" (1979) comença amb el divorci de la parella. De fet, ja viuen separats; Antoine fa de corrector en una impremta i manté una relació aparentment inestable amb la guapa Sabine; com es van conèixer a partir d'una fotografia feta miques és un relat prou poètic que hauria pogut ser un excel·lent curtmetratge. Però a Truffaut no li sobren les idees per a un llarg i omple el metratge amb fragments dels films anteriors, fins i tot algun manllevat de "La noche americana". Tan decebedor com els capítols de "Friends" fabricats amb trossos d'altres capítols. Com sigui, aquest film funciona com un compendi-homenatge i una oportunitat per al protagonista de retre comptes amb el passat; inclou un retrobament amb la Colette, tot i que el guió (que també signa la Marie-France Pisier) no sap què fer amb el seu personatge d'advocada marcada per una tragèdia familiar, i una altra trobada més curiosa amb qui havia estat amant de la seva mare i que vol fer-li saber que ella no era exactament la persona odiosa presentada a "Los 400 golpes", i que també caldria una reconciliació amb el seu record. Una vegada més, Truffaut ens parla d'ell mateix?

GODARD VS. TRUFFAUT # 1: ÈXIT INSTANTANI

Parlar de Godard i de Truffaut és una empresa àrdua, perquè és tant com parlar de la Nouvelle Vague, dels seus orígens i de la seva evolució. Tanmateix, pot resultar apassionant analitzar la relació entre ambdós realitzadors: història del cinema però també la història d'una amistat que va acabar com el rosari de l'aurora, com si es tractés d'un western d'Anthony Mann o de Sam Peckinpah.

Adverteixo d'entrada que no pretenc ni puc ser original en tractar aquest tema. Hi ha molts estudis al respecte, fins i tot un interessantíssim documental d'Emmanuel Laurent, de l'any 2009, vist a Cannes i a Digital +, que aprofito per recomanar-vos.

Recordem tot allò que va passar: Godard i Truffaut són molt joves i exerceixen de crítics a la revista "Cahiers du cinéma"; per allà també hi volten gent com Rohmer, Chabrol, Rivette. Truffaut escriu un article incendiari titulat "Une certaine tendance du cinema français", en el qual titlla els principals cineastes del país de vulgars il·lustradors al servei dels guionistes, carregant-se tota una tradició de cinema de "qualité". Els crítics de Cahiers defensen la teoria dels autors i un estil molt diferent, més genuí, representat per alguns -pocs- autors francesos com Jean Renoir i per molts autors nord-americans -Hawks, Hitchcock- poc apreciats per la crítica perquè conreen el cinema de gènere.

De la teoria a la pràctica: els crítics de Cahiers comencen a rodar els seus primers llargmetratges. L'any 1959, Alain Resnais estrena "Hiroshima Mon Amour" i François Truffaut una pel·lícula de trets autobiogràfics sobre un nen rebel fill d'un matrimoni en descomposició que esdevé un petit delinqüent i que, en la darrera i mítica escena del film, fuig del reformatori i d'una realitat amb la qual topa frontalment fins a una platja que pot simbolitzar el somni de la llibertat, i corre damunt la sorra fins que la seva mirada entre perplexa i esperançada es clava en la càmera -en nosaltres, espectadors, còmplices- mentre la imatge i el futur es congelen. "Los cuatrocientos golpes" guanya el premi a la millor direcció al Festival de Cannes i resulta un èxit aclaparador i el tret de sortida d'un dels moviments més influents en la història del setè art.



Jean-Luc Godard no vol perdre el tren i busca un productor que li pagui un llargmetratge.

No li costa pas gaire. Els realitzadors novells estan de moda i fan pel·lícules molt barates, el somni de qualsevol productor. I els directors de la Nouvelle Vague fan de la necessitat virtut: filmen amb equips molt lleugers i, com que no tenen pressupost per a decorats, treuen les càmeres al carrer i això contribueix a l'aire contemporani, fins i tot proper al documental, dels seus films.

Godard admira l'obra del documentalista Jean Rouch. El productor, Georges de Beauregard, imposa Raoul Coutard com a director de fotografia i Godard li dóna la següent indicació: "Imagina que ets un reporter que segueix els personatges".

Amb un productor i un director de fotografia, ja només li cal un argument. François Truffaut n'hi regala un, inspirat per la crònica de successos, sobre un lladregot que mata un policia i, en lloc de fugir ben lluny, empaita una noia nord-americana que no té gaire clar que vulgui quedar-se amb un xicot simpàtic però amb escasses possibilitats de prosperar a la vida. El resultat, "À bout de souffle", un thriller romàntic d'implacable lògica fatalista beneficiat per l'encant dels dos protagonistes: Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg amb el cabell tallat à la garçon.

Jean-Luc Godard munta la pel·lícula com Déu li dóna a entendre, saltant-se totes les normes de l'ortodòxia cinematogràfica. Escurça els plans tallant-los per la meitat, obviant el raccord. La càmera s'enganxa a la pell dels personatges i tenim la sensació d'espiar-los en la seva intimitat mentre parlen de qüestions indistintament intranscendents o molt profundes en interiors il·luminats amb llum natural o als carrers de París, com el famós travelling que segueix els protagonistes pels Camps Elisis, amb Jean Seberg anunciant el "New York Herald Tribune".

Godard filma els clatells i talla enmig del pla-seqüència, sense manies.



Coutard filma amb llum natural.





La pel·lícula de Godard obté igualment un èxit enorme, tot i la divisió de parers que genera la seva radicalitat formal. La franquesa de les situacions i els diàlegs contribueix al rebombori causat per un film que anuncia l'esperit revolucionari de la dècada prodigiosa que acaba de començar.

Sense perdre gaire temps, Truffaut i Godard comencen a dirigir una segona pel·lícula.

CONTINUARÀ...

TRUFFAUT vs. ERICE - La mirada de la infància

El to documental de l'escena del teatre de titelles de "Los cuatrocientos golpes" (1959) el retrobem a "El espíritu de la colmena" (Victor Erice, 1973), quan Ana i la seva germana assisteixen per primera vegada (en la ficció i la realitat) a la projecció de la pel.lícula "Frankenstein". Adjunto el fragment i uns interessants comentaris del director.