dimecres, 25 de gener del 2023

UNA SEÑORITA REBELDE

Com vam dir en anteriors posts dedicats a Peter Bogdanovich, el realitzador va encadenar fracassos després de l'èxit de les seves primeres produccions. 

Podria ser que hagués sobreestimat les seves capacitats i que l'empresa d'adaptar Henry James a "Una señorita rebelde" (1974), tot i comptar amb un guió de Frederic Raphael ("Dos en la carretera", "Eyes Wide Shut"), no fos la més adequada per a un director que només havia conreat el cinema de gènere basat en els clàssics de la screwball comedy o el cinema iniciàtic en la, d'altra banda, esplèndida "La última película". 

També podríem objectar que aquesta història sobre una noia americana que volta per Europa i li agrada que la festegin mentre és objecte del menyspreu de l'aristocràcia hipòcrita i puritana del segle XIX era només una excusa perquè el director i la seva conquesta -Cybill Shepherd, la protagonista- visitessin el Castell de Chillon, a Suïssa, o els monuments de Roma sense turistes, com fan els personatges de la seva història. 

Però també podem objectar que, tot i semblar una mica superficial, a la manera de la protagonista, en el fons innocent, la pel·lícula és una de les més notables declaracions d'amor dins i fora de la pantalla. Bogdanovich regala a la seva actriu i parella, aquí més bella que mai, primers plans magnífics i plans de conjunt igualment esplèndids lluint vestits de l'època, amb el contrapunt de la cara d'il·luminat del protagonista masculí (Barry Brown). El realitzador vol que ens enamorem com ell ho està, com ho està el jove compatriota que creu no saber conquistar la Daisy quan ja ho ha fet sense saber-ho. Això, i la gosadia de fer que la història acabi malament, concitarà la nostra simpatia (com imagino que va captivar Quentin Tarantino, qui dedica un capítol del seu darrer llibre a la pel·lícula -encara no l'hem pogut llegir, espero que la deixi bé i no em faci quedar en evidència-).

3 comentaris:

Cinefilia ha dit...

La intrahistòria del film és prou interessant com per a donar-li una oportunitat (digui el que digui en Tarantino, que tampoc és infal·lible).

Una abraçada.

dvd ha dit...

Para mí, una magnífica película, con una intencionalidad que supera a su cuidada factura, y que sobrepasa un simple "retrato de época", para constituir un espléndido y afilado espejo de hipocresías enfrentadas, en el que las apariencias del clasismo terminan por ahogar la espontaneidad de los sentimientos.
El gran problema de Bogdanovich siempre fue estar demasiado pendiente del veredicto de la crítica, lo que queda reflejado incluso en sus obras más convencionales. O como diría otro: demasiado indie para los rockeros o viceversa...
Un saludo, y estupenda reseña.

ricard ha dit...

Juan: Em va sorprendre agradablement aquest treball que no coneixia.

dvd: Me parece muy interesante tu observación sobre esa necesidad de gustar que habría perjudicado el trabajo de Bogdanovich (que fue crítico antes que director).

Una abraçada i gràcies pels comentaris.