L'inici del film potser hauria impressionat Buñuel. Daniel, el jove protagonista, fa la comunió amb altres nens i, abillat de blanc i portant una espelma, avança pel passadís central de l'església del poble; es mira la nena que camina al seu davant, manifesta en off que té una erecció i es refrega contra ella abans que el capellà els ofereixi el cos de Crist.
Eustache reflecteix la realitat amb crua senzillesa: Daniel és feliç al poble on viu amb la seva tieta, jugant amb els amics, anant amb bicicleta; el viatge a la ciutat li permetrà sublimar la seva obsessió pel sexe, tot i que les noies, sempre disposades a morrejar, no semblen voler relacions més íntimes si no hi ha un festeig com déu mana; també gaudeix anant al cinema. Però la mare no té un duro i no li permet anar a l'escola i el fa estar-se al taller del seu cunyat. Daniel aprèn a fumar, a imitar els xicots més grans i, quan torna al poble a l'estiu i a jugar al camp amb els antics amics, s'adona que la infantesa ha quedat enrere per sempre més.
"Mes petites amoureuses" no té l'estatus de culte del film precedent en la filmografia d'Eustache, però és, al meu entendre, un petit miracle, el triomf d'un cinema que mostra la vida tal com és o tal com es recorda, sense subratllats. Divertida i tendra, beneïda per la llum del gran Néstor Almendros, em va transportar a la meva pròpia adolescència: ho reconec, jo també vaig avorrir-me en un taller ple d'eines indesxifrables i també vaig córrer rere noies franceses que feien petons (les espanyoles no) en un poble del sud de França quasi idèntic al que surt a la pel·lícula (*).
(*) Això va ser als anys setanta, en un intercanvi. Tot i que el film d'Eustache sembla remetre als anys cinquanta, com sembla lògic atesa l'edat del director i per les pel·lícules que van a veure al cinema, un pressupost que imagino ajustat fa que tots vagin vestits amb pantalons de pota d'elefant, com en l'any de l'estrena, la qual cosa em va fer sentir més identificat.
Les conquestes d'en Daniel:
Daniel vs. Buñuel?
6 comentaris:
A jutjar per l'apunt autobiogràfic que inclous cap al final, es nota que la pel·lícula t'ha tocat la fibra. Molt interessants els paral·lelismes amb el cinema de Buñuel.
Una abraçada.
Tot i que jo no lligava tant com el protagonista, ja m'hauria agradat!
Una abraçada.
Películas de iniciación a la vida adulta que, cuando están bien hechas, tienen un encanto innegable.
Pues ésta me ha parecido de las mejores.
Saludos.
Hola Ricard!
Pues gracias por traerla, la desconocía. A mi también me ha traído algún lejano recuerdo...
Saludos!
Un título que no se había distribuido en España, yo la he visto en una sala de Barcelona especializada en producciones muy peculiares, pero creo que la podrás pillar en Filmin.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada