EL PROCESO

Al breu monogràfic que al seu dia vam dedicar a Orson Welles no havíem parlat de "Fraude" ni d'"El proceso", i, ara que hem resolt el cas de la primera, voldríem fer el mateix amb la segona, que vam ometre conscientment potser perquè no participava de les seves constants temàtiques, tret, potser, de la reflexió sobre el poder. 

Però, en la majoria de films de Welles, el poder és exercit pels personatges: Kane, els Amberson, Mister Arkadin, Quinlan en certa mesura, el propietari del iot de "La dama de Shanghai", el comerciant d'"Una historia inmortal"; i, per descomptat, els seus herois shakespearians: Macbeth, Otel·lo, el rei Enric. La llista hauria estat més llarga si el director hagués procedit a adaptar "El rei Lear"; o "El cor de les tenebres", de Conrad, el seu primer projecte fallit, anterior a "Ciudadano Kane". Però a "El proceso" (1962) adapta Kafka. I l'obra parla, sens dubte, del poder. Però un poder que no és exercit per un individu concret sinó per unes institucions tan misterioses com implacables. 

De "Ciudadano Kane" a "El proceso":

Joseph K. (interpretat per Anthony Perkins) es veu sotmès a un procés del qual hom desconeix els motius i encara menys els mètodes. El protagonista recorre els espais laberíntics de la Justícia sense aconseguir cap ajuda, ni del seu advocat (Welles) ni de les noies sobre les quals sembla exercir una peculiar atracció (una veïna -Jeanne Moreau-, la secretària del lletrat -Romy Schneider-, la dona del guàrdia -Elsa martinelli-); finalment, sembla més preocupat per saber com s'executarà la sentència que per esbrinar de què se l'acusa, com si, implícitament, acceptés que és culpable i que l'Estat té tot el dret a castigar-lo.

Welles va poder utilitzar la llavors abandonada Gare d'Orsay parisenca com a plató, i els seus espais immensos i alhora laberíntics resulten idonis per a una narració densament dialogada -tot i que els diàlegs no condueixen enlloc-, però visualment espectacular, amb constants travellings i desplaçaments de càmera que, com passa en l'apartat literari, tampoc no porten enlloc. Les imatges de Perkins corrent entre les taules de la immensa oficina, presidida per un ordinador que efectua càlculs sense una utilitat evident, o il·luminat pels clarobscurs de l'estudi del pintor que pinta els retrats dels jutges, resulten memorables; però no tant com l'escena de l'inici del film, reiterada en l'epíleg, que reprodueix la paràbola "Davant la llei", incorporada per Kafka a la seva novel·la, a través d'una animació amb el sistema de pantalla d'agulles ideat per Alexandre Alexeieff i Claire Parker.

 

OSWALD: EL FALSIFICADOR

A "Oswald: El falsificador" (2022), Kike Maíllo parla de la peripècia vital del català Oswald Aulestia, personatge fascinant que s'ha guanyat la vida venent falsificacions impecables d'artistes com Modigliani o Picasso i s'ha polit els diners en festes i disbauxes ("una nit a Miami són 10.000 euros"). Cal dir que seguia l'exemple del seu pare, un altre artista vividor que comprava un Porsche cada setmana quan eren a Itàlia fins que va fugir amb l'esposa del seu mecenes i va deixar el fill i deixeble amb una mà al davant i l'altra al darrere. 

Aulestia és molt gran, no té un duro, viu amb la seva mare i ha hagut d'estar-se onze mesos en una presó de Chicago sense veure el carrer (literal: els presoners saben si és de dia o de nit pels horaris del menjador i els programes de televisió). No obstant això, no podem sinó sentir certa enveja cap a una persona que ha sabut viure gairebé sempre com ha volgut i que, a més, es revela un veritable artista i un filòsof. 

La senzillesa de la proposta la fa gran i el document esdevé alhora el retrat de la sòlida amistat nascuda entre el realitzador, Maíllo, i el nostre falsificador.

El treball de Kike Maíllo, salvant les distàncies que calgui salvar, ens recorda aquell documental d'Orson Welles "Fraude" (1973), en què entrevistava un altre falsificador d'obres d'art i personatge insòlit, ocult a Eivissa per fugir de l'FBI, un hongarès de nom (possible) Elmyr d'Hory. Welles, com Maíllo, parteix del material documental per posar en entredit el mercat de l'art i la tasca d'uns experts que esdevenen incapaços de distingir la còpia de l'original; no es mostra tan empàtic i dedica temps a parlar d'un altre presumpte impostor, en Clifford Irving, periodista autor d'una autobiografia del misteriós Howard Hughes que era probablement falsa; i, en una mena de joc de caixes xineses, parla del misteri de Hughes i, finalment, d'ell mateix, un Welles bon vivant però envellit, afeccionat als jocs de màgia, famós en la seva joventut per haver fet creure al ràdio-oients que s'estava produint una invasió extraterrestre a New Jersey. 

"Fraude" és un film brillant, muntat quasi tan frenèticament com les escenes a la festa d'"Al otro lado del viento" (filmades en la mateixa època), un treball que cerca en tot moment l'autenticitat (paradoxalment, ja que tracta de la impostura), lleuger en aparença, irònic, divertit. Però, en el darrer tram, adopta un aire més reposat i, amb una fotografia bromosa, ens parla d'una hipotètica trobada entre Oja Kodar (actriu, col·laboradora, amant del director), el seu avi, també falsificador, i Pablo Picasso. Tot pot ser mentida i tot és fugisser, amb molt poques excepcions, com pot ser la catedral de Chartres, una gran obra d'art que ningú no va signar, a la qual dedica Welles la part més malenconiosa d'una obra que és quasi un testament.

CERDITA

Un altre film terrorífic de producció espanyola. "Cerdita" (Carlota Pereda, 2022) parteix del curt homònim del 2018 i estira la peripècia de la noia que pateix bullying perquè està grassa mentre un psicòpata li estalvia la feina de venjar-se dels veïns. La barreja entre denúncia, slasher i retrat de l'Espanya profunda amb sentit de l'humor (negre) funciona raonablement bé.

LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS

El 2013 vaig fer una ressenya no gaire amable del primer film d'Oriol Paulo estrenat en sales. 

La seva carrera posterior, entre la televisió i el cinema, ha continuat pel camí dels thrillers alambinats i ha anat trobant el to i, finalment, un vehicle idoni en l'adaptació de la novel·la més famosa (o no *) de Torcuato Luca de Tena: "Los renglones torcidos de Dios", del 1979. 

No explicarem detalls d'un argument que s'alimenta dels seus girs; ens limitarem a dir que la trama recorda la de "Corredor sin retorno" (la protagonista entra en un manicomi per investigar una mort), que és bastant enginyosa i que el director aconsegueix un clima entre oníric i terrorífic (aquestes històries de sanatoris que encara apliquen electroxocs ja s'hi presten) i es mostra segur i eficaç; no assoleix la lluentor formal de "Shutter Island" però té els seus moments a partir d'un inici que sembla el d'"El resplandor" (un cotxe recorre les muntanyes mentre s'apropa a l'ominós escenari). 

(*) També opta al títol "Edad prohibida" (1958), llibre sobre l'adolescència de lectura obligada en la meva joventut; en una reedició de portada suggerent, prometia més del que finalment oferia: una successió de neures i patiments d'un nen de fermes conviccions catòliques, com devia tenir el mateix escriptor, un franquista il·lustrat que no eludeix en el seu drama sobre els bojos -a jutjar per la pel·lícula, el llibre no l'he llegit- comentaris sobre les obligacions i ètica de les persones d'ordre (el comissari n'és un exemple); en una de les escenes, a la comissaria precisament, observem com canvien el retrat de Franco pel del Rei; però això només és un adorn en un film més divertit que subtil.

APAGÓN

En la línia de la sèrie francesa "El colapso", els protagonistes de la minisèrie espanyola "Apagón" s'han d'enfrontar a un món sense electricitat. En aquest cas, hi ha una causa -una tempesta solar- que pot ser reversible però genera incertesa, fam, violència a les ciutats i tota mena de desgràcies i incomoditats; i és que no estem acostumats a viure com es feia a l'Edat Mitjana! 

Més enllà de l'interès intrínsec de la proposta, ens permet valorar la feina de directors de renom que s'han repartit els episodis:

- "Negación", de Rodrigo Sorogoyen. 

Narra l'inici de l'emergència i aconsegueix un bon ritme, amb l'avantatge que la situació ho fa possible. No serà el treball més recordat del responsable d'"Antidisturbios", però és eficaç. 

- "Emergencia", de Raúl Arévalo. 

El director de "Tarde para la ira" centra el seu episodi en els problemes d'un hospital per atendre la gent davant la manca de recursos i medicines. L'exèrcit controla la situació només a mitges i la visita a un campament de gitanos -una ironia: ells estan acostumats als talls elèctrics- suposa una ajuda inesperada. 

- "Confrontación" d'Isa Campo. 

La col·laboradora d'Isaki Lacuesta signa en solitari aquest fragment que parla de la lluita de classes a partir de l'enfrontament entre una colla de joves ninis i els habitants d'un bloc d'apartaments de classe mitjana que s'han organitzat per sobreviure a l'apagada. 

- "Supervivencia" d'Alberto Rodríguez. 

L'episodi del director de "La isla mínima" és potser el més modest en les seves intencions (narra l'enfrontament entre un pastor i uns paios de ciutat decidits a tot per menjar-se-li el bestiar), però el més vibrant amb la seva estructura de western; un exercici de suspens que transcorre entre els arbres i la boira per finalitzar brillantment en una estació d'esquí abandonada. Bé, no oblidem un epíleg ecologista previsible però ben trobat. 

- "Equilibrio", d'Isaki Lacuesta. 

Ara en boca de tothom pel seu film sobre l'atemptat terrorista a la sala Bataclan, l'irregular Isaki Lacuesta presenta un episodi ambientat en una explotació rural que parla d'integració, i de com superar els prejudicis i els traumes de la vida urbana, tot gràcies a una tempesta solar. Un argument procliu als tòpics que el realitzador català resol amb nota gràcies a una afortunada combinació de fermes conviccions ideològiques, subtilesa, pols narratiu, honestedat i amor per tots els seus personatges, explotats i explotadors units en l'adversitat.

DHEEPAN

"Dheepan" (2015) pot semblar un altre títol atípic de Jacques Audiard. En realitat, però, participa d'alguns dels seus arguments, com la dificultat d'escapar al destí marcat per les circumstàncies. 

Un home, una dona i una nena es fan passar per la família que no són per escapar de la guerra a Sri Lanka i cercar un futur a França (tot i que ella vol anar al Regne Unit). I resulta que, a França, la violència també és omnipresent, si més no als barris on immigrants i narcotraficants conviuen, i el protagonista, que només vol viure tranquil, haurà de fer ús de les seves habilitats amb les armes (com els nois de "Los hermanos Sisters") per tirar endavant.

FORREST GUMP

És "Forrest Gump" (1994) una bona pel·lícula? 

Podríem adduir que la seva ambició de mostrar uns anys essencials en la història de Nord-amèrica (els que van de finals dels cinquanta als vuitanta) no aporta cap informació rellevant; que cerca la complicitat de l'espectador amb aclucades d'ull molt evidents i una banda sonora plena de hits. Que barreja gèneres (bèl·lic, comèdia, drama) sense gaire criteri. 

Però també podem defensar el film de Robert Zemeckis amb arguments similars als que ens van portar a afirmar (post de setembre del 2017) que "Regreso al futuro" era una pel·lícula excel·lent. Al cap i a la fi, podem discutir les intencions, però l'execució és impecable; el guió d'Eric Roth, basat en la novel·la de Winston Groom, és molt hàbil i conté més d'un gag brillant (per exemple, el discurs a Washington que ningú no pot sentir); i també podríem argumentar que el protagonista una mica limitat intel·lectualment, però conscienciós i bona persona, reflecteix el nord-americà innocent que pateix sense entendre gaire uns moments convulsos d'una democràcia en construcció permanent. Per descomptat, la interpretació de Tom Hanks és senzillament espectacular, quasi tant com la fotografia de Don Burgess. I, en definitiva, és fàcil connectar amb una pel·lícula que, tot i ser trista, també és un caramel (o hauríem de dir un bombó?).

LA TRAMPA DE LA MUERTE

No es pot dir que la ploma d'Ira Levin no hagués inspirat bones pel·lícules ("La semilla del diablo"); i la guionista Jay Presson Allen, tot i el fracàs de "Marnie, la ladrona", era responsable d'una altra magnífica adaptació literària -"Cabaret"-, i també va signar dos dels millors títols de Sidney Lumet: "El príncipe de la ciudad" (1981) i -amb David Mamet- "Veredicto final" (1982). I, enmig, de les dues, va adaptar Levin a "La trampa de la muerte" (1982), basada en la seva obra teatral guanyadora d'un Tony, i Lumet va dirigir. 

Però aquest film no aconsegueix evitar la comparació odiosa amb "La huella", realitzada per Joseph L. Mankiewicz deu anys abans. També transcorre tota l'acció en una casa de camp anglesa residència d'un escriptor d'obres de teatre de trama criminal a l'estil d'Agatha Christie, en hores baixes. Michael Caine hereta el paper de Laurence Olivier i la seva actuació és, sens dubte, el principal al·licient d'una obra en dos actes, el primer dels quals és previsible i el segon precipitat en el tram final. A diferència del film de Mankiewicz, aquí tenim a quatre personatges: a part del ja esmentat, concorren un jove aspirant a escriptor interpretat per Christopher Reeve, l'esposa del protagonista, interpretada per Dyan Cannon, qui va merèixer una nominació als Razzies per la seva actuació, i una veïna vident destinada a desbaratar el crim (o crims) perfecte(s), com una Jessica Fletcher qualsevol (aquí, un record per a l'ara desapareguda Angela Lansbury).

EL CONTADOR DE CARTAS

A "El contador de cartas" (2021), Paul Schrader es refereix novament al conflicte d'Iraq i aborda, una vegada més, els conceptes de culpa i redempció. 

William Tell (Oscar Isaac), tot i que ha passat alguns anys a la presó, continua afectat pel sentiment de culpa derivat de la seva participació en les sessions de tortura als presoners iraquians. Incapaç de sobreposar-se, deambula sense repòs per motels intercanviables mentre es guanya la vida gràcies a la seva habilitat amb les cartes. Fins que el destí li ofereix una possibilitat de redimir-se. Però ja se sap: de bones intencions l'infern n'és ple. 

El protagonista s'assembla molt a altres personatges del director: és auster i obsessiu, de mirada impenetrable, i, com el capellà i el carterista del mestre Bresson, s'expressa amb les mans.

WAY DOWN

Tenim ganes de veure "Venus", estrenada a Sitges, títol amb què Balagueró retorna al gènere terrorífic.

Amb això, no volem dir que "Way Down" (2021), que és una pel·lícula d'atracaments, sigui una mala pel·lícula. És com una barreja de "La casa de papel" i "La Fortuna", darrer i televisiu treball d'Alejandro Amenábar, i no és memorable ni versemblant, però sí que és entretinguda i potser no cal demanar-li més.

Comparada amb "La casa de papel", és més subtil i igual d'enginyosa; comparada amb la minisèrie d'Amenábar, resulta quasi magistral.

CRÍMENES DEL FUTURO

A "Crímenes del futuro" (2022), Cronenberg recupera l'esperit de les seves obres més transgressores i ens transporta a un futur devastat en què les mutacions (tema recurrent en la seva filmografia) són molt habituals i s'han convertit en matèria artística. 

Tenser (Viggo Mortensen) desenvolupa tumors sense parar i, amb l'ajuda de Caprice (Léa Seydoux) i d'una màquina de fer autòpsies modificada (un dels molts instruments ominosos que apareixen al film i tampoc no són nous en l'obra del director), els utilitza per a les seves performances. La medicina ha avançat fins a gairebé erradicar el dolor, que la gent enyora i s'ha convertit en el nou sexe. Mentrestant, els anestesistes a l'atur; i una mutació relativa al sistema digestiu pugna per imposar-se tot i la persecució de la policia dels "nous vicis", la qual cosa no entenem, ja que sembla molt ecològica. 

Ulleres no, orelles sí:

FAUSTO

Abans de viatjar als Estats Units per rodar "Amanecer", Friedrich Wilhelm Murnau signava a Alemanya la producció més cara de l'UFA, almenys fins a aquell any 1926 (seria desbancada l'any següent per "Metrópolis", de Lang). Es tractava de "Fausto", adaptació de les llegendes -versionades per Goethe- sobre l'home que va signar el pacte mefistofèlic més famós de tots. 

Emil Jannings, l'actor més important del cinema alemany i un dels més ben considerats mundialment, el primer a rebre un Òscar, caigut en desgràcia després de la Segona Guerra Mundial a causa de la seva relació amb el règim nazi, feia el paper del malvat Mefistòfil; però, a pesar del seu aspecte inquietant, protagonitzava els escassos moments de comèdia en una trama que, a partir del moment en què Faust coneix la bella Gretchen, deriva ràpidament cap a la tragèdia. 

Faust és un vell bondadós, però, com el pagès d'"Amanecer", està a punt de sucumbir a les temptacions que provenen del cantó fosc. El seu pacte amb el Diable s'origina en la seva frustració quan veu que la ciència no pot salvar el seu poble de la pesta. Finalment, però, s'imposaran desitjos menys nobles, sobretot el de retrobar la joventut perduda. Només el sacrifici per amor significarà la victòria definitiva del Bé contra el Mal. 

La bondat última de Faust, però, sembla més aviat un cas excepcional; si més no, la reacció dels vilatans davant la relliscada de la Gretchen no diu gaire en favor de la condició humana. 

Es tracta d'un plantejament complex que participa d'elements fantàstics i fulletonescs, però Murnau atrapa l'espectador gràcies a uns efectes especials molt notables en el moment de la producció i també gràcies a la qualitat d'arrel pictòrica d'unes imatges que beuen de la tradició expressionista i que assoleixen moments de gran bellesa i dramatisme.