Interpretacions impecables de Sophie Marceau, André Dussollier i (una vegada més) Charlotte Rampling no impedeixen que el film topi amb la dificultat de combinar un tema greu amb un to que confon el realisme amb l'apatia. No hi ha excessos melodramàtics i els moments més durs es combinen amb situacions lleugeres irrellevants que, en la part final, flirtegen amb la comèdia; però ja és massa tard per convocar emocions i la sensació que ens deixa el film és la d'una conferència tan didàctica (i útil arribat el cas) com mancada de passió.
Per cert: Godard també ha mort a Suïssa gràcies al suïcidi assistit. Caldrà que li dediquem un post, potser el proper.
4 comentaris:
De fet, Ozon podria ser el nou Godard. Com a mínim, i malgrat les moltes diferències que separen el cinema de l'un i de l'altre, tots dos comparteixen el mateix esperit iconoclasta.
Una abraçada.
Ozon és un director interessant però irregular. Tot i que també podríem afirmar el mateix d'en Godard...
Una abraçada.
El tema es muy interesante y de actualidad, lástima si no ha conseguido sacarle más partido.
La película tiene interés en la medida en que, como bien dices, aborda un asunto siempre de actualidad. Pero no acaba de funcionar dramáticamente.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada