dissabte, 17 de setembre de 2022

CÓDIGO DESCONOCIDO

"Código desconocido", dirigida per Michael Haneke, està estructurada en plans-seqüència relativament breus separats per un fos a negre i que presenten episodis més o menys intensos dramàticament, la gran majoria escenes de la vida quotidiana d'una colla de personatges que podrien guardar escassa relació entre ells (una actriu pija, un fotògraf de guerra, un granger, una família d'africans que viuen a París, una dona romanesa que malviu als carrers de París fins que la deporten), si no fos per breus episodis que els interrelacionen i demostrarien un parell de coses, tan vàlides en l'any de realització del film (2000) com ara vint anys després: vivim en una aldea global i alhora aïllats, traïts per la malfiança i la indiferència; un món en què els burgesos se senten amenaçats (un tema present a molts films del director) sense prendre consciència dels seus propis abusos. 

El film pot semblar hermètic, i la primera escena amb els infants sord-muts o el mateix títol semblen corroborar-ho; en realitat, però, el director ens està oferint la clau per veure-hi una mica més que els protagonistes. I, si amb això no n'hi ha prou, recomano el monogràfic sobre el director -esplèndid com sempre- que li està dedicant el nostre company i amic Cinefília.

Necessitem ulleres els burgesos?

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

La clarividència del director austríac resulta sovint incòmoda, però, en tot cas, el pas del temps confirma l'encert del seu punt de vista.

Una abraçada (i moltes gràcies per citar el meu blog).

ricard ha dit...

Hauria d'haver fet com tú i veure les seves pel·lícules en ordre. De tota manera, el seu missatge -o diguem-ne avís- esdevé clar i contundent. La seva última producció (que ja té cinc anys) "Happy End" resumeix les temàtiques i la crítica a la burgesia presents en la seva filmografia precedent.

Citar el teu blog era obligat.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

Película que nos habla sobre la incomunicación y la indefensión que se encuentra entre mis favoritas de Haneke. La vi de estreno en Madrid allá por mayo de 2001 en el cine Renoir y lloré en esa magistral secuencia en el metro cuando el hombre mayor es el único que se atreve a hacer frente a los gamberros acosadores de Binoche que acaba envuelta en lágrimas dándole las gracias.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Pues seguramente es la mejor escena de la película.

Un abrazo.