Interpretacions impecables de Sophie Marceau, André Dussollier i (una vegada més) Charlotte Rampling no impedeixen que el film topi amb la dificultat de combinar un tema greu amb un to que confon el realisme amb l'apatia. No hi ha excessos melodramàtics i els moments més durs es combinen amb situacions lleugeres irrellevants que, en la part final, flirtegen amb la comèdia; però ja és massa tard per convocar emocions i la sensació que ens deixa el film és la d'una conferència tan didàctica (i útil arribat el cas) com mancada de passió.
Per cert: Godard també ha mort a Suïssa gràcies al suïcidi assistit. Caldrà que li dediquem un post, potser el proper.